Mercuri, un planeta ple de sorpreses
Curiositats del planeta més proper al Sol
Mercuri és el planeta més proper al Sol, però també un dels més sorprenents del sistema solar. Malgrat les seves petites dimensions, amaga un enorme nucli metàl·lic, temperatures extremes i una rotació molt peculiar.
Introducció
Mercuri és el planeta més petit del sistema solar i el més proper al Sol. A primer cop d'ull, sembla una versió una mica més gran de la Lluna: gris, cobert de cràters i gairebé sense atmosfera. Però aquesta aparença amaga un món extraordinari: anys de només 88 dies, jornades que duren dos anys, gel en cràters permanentment foscos i un nucli metàl·lic desproporcionat.
També és un bon moment per parlar-ne: després de vuit anys de viatge, la missió europea i japonesa BepiColombo té previst entrar en òrbita al voltant de Mercuri el 21 de novembre de 2026. Descobrim què fa tan especial aquest petit planeta.
Què fa especial Mercuri?
1. El planeta més petit i més ràpid
Amb uns 4.879 km de diàmetre, Mercuri és poc més gran que la Lluna (3.475 km) i força més petit que la Terra (12.756 km). No té satèl·lits naturals ni anells.
També és el planeta que es mou més de pressa al voltant del Sol: la seva velocitat orbital mitjana és d'uns 47 km/s. Completa una volta en només 88 dies terrestres. El nom li escau: Mercuri era el missatger veloç dels déus romans.
2. Un dia dura dos anys
Mercuri triga uns 59 dies terrestres a girar una vegada sobre el seu eix, però això no és el mateix que la durada d'un dia solar. Com que també avança molt de pressa al voltant del Sol, entre un migdia i el següent transcorren 176 dies terrestres: exactament dos anys mercurians.
La causa és una peculiar ressonància orbital 3:2: per cada dues voltes al Sol, Mercuri fa tres rotacions sobre si mateix. En algunes regions, a causa de la combinació de rotació i òrbita el·líptica, el Sol pot semblar que s'atura, retrocedeix una mica i reprèn el seu camí. En un lloc adequat, fins i tot podria sortir, pondre's breument i tornar a sortir.
A Mercuri, un any només dura 88 dies terrestres, però un dia solar en dura 176.
3. El més proper al Sol, però no el més calent
La temperatura de la superfície pot arribar als 430 °C durant el dia i baixar fins als −180 °C durant la nit. La diferència és enorme perquè Mercuri no té una atmosfera densa que redistribueixi i retingui la calor. En realitat, està envoltat d'una exosfera extraordinàriament tènue.
Malgrat ser el més proper al Sol, no és el planeta més calent: aquest rècord correspon a Venus, gràcies a la seva atmosfera espessa i al seu intens efecte hivernacle.
4. Hi ha gel a tocar d'un món abrasador
L'eix de Mercuri és gairebé perpendicular al pla de la seva òrbita. Per això, als seus pols hi ha cràters profunds on la llum solar no arriba mai. En aquestes zones d'ombra permanent, prou fredes, les observacions de radar i les dades de la nau MESSENGER han aportat proves convincents de gel d'aigua.
És una de les seves grans paradoxes: el planeta més proper al Sol conserva gel a la superfície en indrets protegits de la llum.
5. És gairebé una gran bola de ferro
Mercuri és el segon planeta més dens del sistema solar, després de la Terra. El seu nucli metàl·lic ocupa aproximadament el 85% del radi planetari. No vol dir que sigui el 85% del volum: radi i volum són mesures diferents.
Per què té un nucli tan enorme? Una hipòtesi proposa que, durant la seva formació, un gran impacte li va arrencar bona part de les capes rocoses externes. Altres explicacions impliquen processos de formació i composició particulars a la regió pròxima al Sol. Encara no hi ha una explicació definitiva.
L'interior de Mercuri és sorprenent: malgrat ser el planeta més petit del sistema solar, té un nucli metàl·lic que ocupa aproximadament el 85% del seu radi. Aquest enorme nucli, parcialment líquid, contribueix a generar el camp magnètic del planeta.
6. Un planeta que s'arruga i s'encongeix
Mercuri s'ha anat refredant durant milers de milions d'anys. Quan l'interior perd calor, el planeta es contrau i la superfície rocosa s'ha d'adaptar a un espai més petit: es formen grans escarpaments i falles, com arrugues a la pell d'una fruita que s'asseca.
Les dades de MESSENGER suggereixen que el radi de Mercuri s'ha reduït fins a uns 7 km al llarg de la seva història. Algunes d'aquestes estructures geològiques s'estenen centenars de quilòmetres.
7. Un camp magnètic inesperat
Mercuri té un camp magnètic global, tot i que és molt més feble que el de la Terra. És notable perquè Venus i Mart, planetes més grans, no tenen avui un camp magnètic global comparable.
Aquest camp interacciona amb el vent solar, el flux de partícules carregades que arriba del Sol, i forma una petita magnetosfera. Les observacions mostren fenòmens complexos de connexió entre camps magnètics i entrada de partícules.
8. Té una cua com un cometa
Una de les imatges més inesperades de Mercuri és la d'un planeta amb una llarga cua de sodi, semblant a la d'un cometa. La llum solar i els processos que afecten la superfície contribueixen a alliberar àtoms cap a l'exosfera. Després, la pressió de la radiació solar empeny els àtoms de sodi i forma la cua.
No és una cua de pols i gel com la d'un cometa. És tan tènue que no la podem distingir a simple vista, però s'ha fotografiat des de la Terra amb exposicions llargues i filtres especials.
La NASA mostra una fotografia de la cua de sodi de Mercuri.
9. Una òrbita molt allargada i un Sol gegant
L'òrbita de Mercuri és la més excèntrica dels vuit planetes: la seva distància al Sol varia aproximadament entre 46 i 70 milions de quilòmetres. Aquesta variació ajuda a explicar el moviment aparentment estrany del Sol al seu cel.
Vist des de Mercuri, el disc solar pot semblar més de tres vegades més gran que des de la Terra, i la llum solar pot ser fins a set vegades més intensa. Mercuri gairebé no té estacions com les nostres perquè la inclinació del seu eix és mínima.
Una altra curiositat: molts dels seus cràters porten noms de músics, escriptors i artistes, com Debussy o Rachmaninoff.
Mercuri, la Terra i la Lluna: cara a cara
Mercuri s'assembla a la Lluna per l'aspecte exterior, però té diferències molt importants. La comparació amb la Terra també ajuda a entendre com és d'extraordinari.
| Característica | Mercuri | Terra | Lluna |
|---|---|---|---|
| Diàmetre | 4.879 km | 12.756 km | 3.475 km |
| Massa (Terra = 1) | 0,055 | 1 | 0,0123 |
| Gravetat superficial (Terra = 1) | 0,38 | 1 | 0,17 |
| Densitat mitjana | 5,4 g/cm³ | 5,5 g/cm³ | 3,3 g/cm³ |
| Distància mitjana al Sol | 57,9 milions de km | 149,6 milions de km | Aproximadament la mateixa que la Terra |
| Any / volta al Sol | 88 dies | 365,25 dies | Aproximadament un any, acompanyant la Terra |
| Rotació respecte a les estrelles | 58,6 dies | 23 h 56 min | 27,3 dies |
| Dia solar | 176 dies | 24 h | 29,5 dies |
| Temperatura superficial | −180 °C a 430 °C | Uns 15 °C de mitjana | Aproximadament −173 °C a 127 °C |
| Embolcall gasós | Exosfera molt tènue | Atmosfera densa | Exosfera molt tènue |
| Camp magnètic global | Sí, feble | Sí | No |
| Satèl·lits naturals | 0 | 1 | No és aplicable |
Vistes des de lluny, la superfície de Mercuri i la de la Lluna són semblants: cràters, planes i gairebé gens d'atmosfera. Però Mercuri té un nucli metàl·lic proporcionalment molt més gran, una densitat superior i un camp magnètic global. Per això no és simplement "una Lluna una mica més gran".
Mercuri i la Lluna tenen un aspecte molt semblant, amb superfícies rocoses plenes de cràters. Tanmateix, Mercuri és aproximadament un 40% més gran en diàmetre, té una massa 4,5 vegades superior i és molt més dens a causa del seu enorme nucli metàl·lic. A diferència de la Lluna, Mercuri també disposa d'un camp magnètic global propi.
Les naus que l'han visitat
Mercuri continua sent un planeta poc explorat. Només dues missions havien arribat a Mercuri abans de BepiColombo, que ja l'ha sobrevolat diverses vegades i es prepara per entrar-hi en òrbita.
| Missió | Agència | Període | Aportació principal |
|---|---|---|---|
| Mariner 10 | NASA | 1974–1975 | Primera exploració de Mercuri; tres sobrevols i fotografies d'una part important de la superfície. |
| MESSENGER | NASA | Sobrevols 2008–2009; en òrbita 2011–2015 | Va cartografiar globalment el planeta, estudiar-ne el nucli, el camp magnètic, el gel polar i la contracció de l'escorça. |
| BepiColombo | ESA i JAXA | Llançada el 2018; inserció orbital prevista per al 2026 | Dues sondes complementàries estudiaran la superfície, l'interior i la magnetosfera. |
Per què les sondes han de fer tantes giragonses per arribar a Mercuri?
Sembla que hauria de ser fàcil arribar-hi, perquè és relativament a prop de la Terra. Però el problema principal no és recórrer la distància: és reduir la velocitat orbital per poder quedar-s'hi.
La Terra ja es desplaça al voltant del Sol a uns 30 km/s. Per acostar-se a Mercuri, una nau ha de reduir considerablement la seva energia orbital respecte del Sol. Si simplement es dirigís cap a l'interior del sistema solar, l'atracció gravitatòria del Sol l'acceleraria i acabaria passant massa de pressa per Mercuri.
Per això BepiColombo ha necessitat vuit anys de viatge, combinant propulsió elèctrica i nou assistències gravitatòries: una amb la Terra, dues amb Venus i sis amb Mercuri.
Per això les missions utilitzen assistències gravitatòries: sobrevolen planetes amb trajectòries calculades que modifiquen la seva velocitat i direcció respecte al Sol. No és que els planetes "frenin" sempre les naus: l'efecte depèn de la geometria de cada trobada.
Com funciona una assistència gravitatòria?
Quan una sonda passa a prop d'un planeta, la gravetat d'aquest en modifica la trajectòria i la velocitat respecte del Sol. Segons com s'hi acosti, la maniobra pot servir per accelerar-la o frenar-la.
En el cas de BepiColombo, aquestes maniobres permeten reduir progressivament l'energia orbital de la nau sense consumir grans quantitats de combustible.
L'esquema mostra les principals etapes del viatge:
- 2020 – Terra: una assistència gravitatòria.
- 2020-2021 – Venus: dues assistències per acostar la trajectòria al Sol.
- 2021-2025 – Mercuri: sis sobrevols per ajustar progressivament la velocitat i l'òrbita.
- 21 de novembre de 2026: entrada prevista en òrbita al voltant de Mercuri.
Les dates provenen del calendari oficial de l'ESA.
El llarg viatge de BepiColombo fins a Mercuri. La sonda utilitza nou assistències gravitatòries —una amb la Terra, dues amb Venus i sis amb Mercuri— per reduir progressivament la seva energia orbital i poder quedar-se en òrbita al voltant del planeta. L'esquema és simplificat i no està dibuixat a escala.
L'esquema és una representació simplificada, no una reproducció exacta de la trajectòria orbital. Les òrbites i les distàncies no estan dibuixades a escala.
La paradoxa de Mercuri: per arribar al planeta més proper al Sol no n'hi ha prou d'anar-hi de pressa. La dificultat és aconseguir frenar prou per quedar-se al seu costat.
BepiColombo: el calendari d'arribada
Segons el calendari publicat per l'Agència Espacial Europea, aquestes són les fites previstes:
| Data | Operació |
|---|---|
| 3 de setembre de 2026 | Separació del mòdul de transferència. Ja efectuada. |
| 21 de novembre de 2026 | Entrada conjunta de les sondes en òrbita al voltant de Mercuri. |
| 9–10 de desembre de 2026 | Separació de la sonda japonesa Mio. |
| 16 de desembre de 2026 | Alliberament de l'escut protector de Mio. |
| 10 de març de 2027 | La sonda europea arriba a l'òrbita científica prevista. |
| 6 d'abril de 2027 | Inici previst de les operacions científiques. |
La sonda europea MPO estudiarà, entre altres coses, la superfície i la composició de Mercuri. La japonesa Mio se centrarà especialment en l'entorn magnètic i el vent solar. Les dates poden variar per motius operatius. Consultar les actualitzacions de l'ESA.
L'atmosfera de Mercuri: gairebé inexistent
Mercuri és un planeta pràcticament sense atmosfera. A diferència de la Terra, no disposa d'una capa de gasos prou densa per retenir la calor, protegir la superfície de la radiació solar o permetre la vida tal com la coneixem.
Tanmateix, Mercuri no està completament envoltat de buit. Té una capa extraordinàriament tènue (pressió 10-15 bars), anomenada exosfera, formada principalment per oxigen (42%), sodi (29%), hidrogen (22%), heli (6%) i potassi (0,5%).
Aquestes partícules provenen de diversos processos: l'impacte de micrometeorits, la interacció del vent solar amb la superfície i l'alliberament de gasos dels materials que formen el planeta.
La seva gravetat relativament feble i les elevades temperatures dificulten que els gasos hi romanguin durant gaire temps.
Aquesta absència d'una atmosfera significativa explica una de les característiques més sorprenents de Mercuri: les enormes diferències de temperatura. A les regions equatorials, la superfície pot arribar als 430 °C durant el dia i baixar fins als −180 °C durant la nit.
Una atmosfera que forma una cua com la d'un cometa
Una altra curiositat és que part dels àtoms de sodi alliberats de la superfície són impulsats per la radiació solar i formen una cua que s'estén milions de quilòmetres en direcció oposada al Sol.
Aquesta cua de sodi s'ha pogut observar des de la Terra amb telescopis equipats amb filtres especials.
Mercuri té tan poca atmosfera que no pot retenir la calor, però les partícules que l'envolten poden formar una cua gegantina, semblant a la d'un cometa.
Fonts
- NASA – Característiques de Mercuri. Composició de l'exosfera i temperatures extremes.
- NASA – La cua de sodi de Mercuri. Observacions de la cua efectuades per la sonda MESSENGER.
- NASA – Estudi comparatiu de les exosferes de Mercuri i la Lluna (PDF). Estudi científic que documenta una cua de sodi de més de tres milions de quilòmetres.
Quan l’escut magnètic falla: lliçons de Mercuri per a la Terra
L'exploració de Mercuri ens ajuda a entendre millor el nostre propi planeta, perquè Mercuri funciona com un laboratori natural en condicions extremes. Un bon exemple és l'estudi publicat a Nature Astronomy (Kilpua et al., 2026), basat en les dades de l'instrument SIXS de la sonda BepiColombo: durant un sobrevol a només 165 km de Mercuri, la sonda va detectar una precipitació sostinguda de protons i electrons solars d'alta energia sobre la superfície del planeta, ja que el seu camp magnètic, molt més feble que el terrestre, només ofereix una protecció parcial.
Observar com i quan aquestes partícules travessen l'escut magnètic d'un planeta ens dona pistes sobre com funciona la protecció de la Terra, i els autors apunten que aquests resultats poden servir per millorar les prediccions de la meteorologia espacial. Això té una aplicació directa a la nostra vida quotidiana: les tempestes solars intenses poden danyar satèl·lits, alterar les comunicacions i el GPS, afectar les xarxes elèctriques i posar en risc els astronautes, de manera que entendre millor aquests fenòmens ens ajuda a anticipar-nos-hi i a protegir la tecnologia de la qual depenem.
Referència: Kilpua, E. et al. (2026). Planetary shielding and surface precipitation of solar energetic particles during BepiColombo's close Mercury flyby. Nature Astronomy. https://doi.org/10.1038/s41550-026-02914-6
Com sabem què hi ha dins d'un planeta si no el podem obrir?
Els científics reconstrueixen l'interior dels planetes a partir de diverses pistes complementàries:
- Massa, volum i densitat: la gravetat de les naus permet estimar la massa del planeta; combinant-la amb el volum se'n calcula la densitat. Una densitat elevada indica materials densos a l'interior.
- Gravetat i moviment de rotació: petites variacions del camp gravitatori i del gir de Mercuri ajuden a determinar com es distribueix la massa i si part del nucli és líquida.
- Camp magnètic: aporta informació sobre processos elèctrics i moviments de material conductor a l'interior.
- Sismologia i experiments: a la Terra, i també a Mart gràcies a InSight, les ones sísmiques aporten informació directa de les capes internes. A Mercuri encara no disposem d'aquestes mesures; els investigadors utilitzen models físics i experiments de laboratori.
Aquest conjunt d'observacions indica que una part del nucli de Mercuri continua en estat líquid, cosa especialment sorprenent en un planeta tan petit.
Com es va descobrir Mercuri?
Mercuri és un dels cinc planetes visibles a simple vista des de la Terra. Per tant, no sabem qui el va descobrir, perquè ja era conegut molt abans de la invenció del telescopi.
Els primers registres coneguts provenen dels babilonis, que ja observaven els seus moviments durant el primer mil·lenni abans de Crist.
Els grecs van arribar a utilitzar dos noms diferents: Apol·lo, quan apareixia al matí, i Hermes, quan era visible al vespre. Posteriorment van reconèixer que es tractava del mateix astre.
Els romans li van donar el nom de Mercuri, el missatger dels déus, conegut per la seva rapidesa. Una associació encertada, perquè avui sabem que és el planeta que es desplaça més de pressa al voltant del Sol.
Curiosament, el nom del planeta ha deixat empremta en el nostre calendari: dimecres prové del llatí dies Mercurii, el dia de Mercuri.
Font: ESO – Mercuri i la mitologia.
1631: la primera observació d'un trànsit de Mercuri
El 7 de novembre de 1631, l'astrònom francès Pierre Gassendi va aconseguir observar Mercuri passant per davant del Sol, un fenomen conegut com a trànsit planetari.
Johannes Kepler havia predit aquest esdeveniment mitjançant els seus càlculs astronòmics, però havia mort l'any anterior.
L'observació de Gassendi va ser especialment important perquè demostrava la precisió de les noves lleis del moviment planetari.
Font: NASA – Els trànsits de Mercuri.
Mercuri i la teoria de la relativitat d'Einstein
Durant el segle XIX, els astrònoms van descobrir una petita anomalia en l'òrbita de Mercuri.
El punt de màxima aproximació al Sol, anomenat periheli, es desplaçava lleugerament amb cada revolució. La major part d'aquest moviment es podia explicar per l'atracció gravitatòria dels altres planetes, però quedava una diferència d'aproximadament 43 segons d'arc per segle que les lleis de Newton no aconseguien justificar.
Fins i tot es va proposar l'existència d'un planeta desconegut, anomenat Vulcà, que estaria situat entre Mercuri i el Sol.
El misteri es va resoldre el 1915, quan Albert Einstein va demostrar que la seva teoria de la relativitat general explicava aquella anomalia.
Mercuri es va convertir així en una de les primeres grans proves de la teoria de la relativitat general.
Font: Einstein Online – La relativitat general i l'òrbita de Mercuri.
1974: les primeres fotografies de Mercuri
Tot i ser conegut des de l'antiguitat, Mercuri continuava sent un dels planetes menys estudiats. La seva proximitat aparent al Sol dificultava molt les observacions des de la Terra.
El 29 de març de 1974, la sonda nord-americana Mariner 10 va passar per primera vegada a prop del planeta i va enviar fotografies de la seva superfície.
Les imatges van revelar un paisatge molt semblant al de la Lluna, ple de cràters. Però el descobriment més sorprenent va ser que Mercuri tenia un camp magnètic propi, una característica inesperada en un planeta tan petit.
La sonda va efectuar tres aproximacions entre 1974 i 1975 i va fotografiar aproximadament el 45% de la superfície.
Posteriorment, la missió MESSENGER (2011-2015) va completar la cartografia del planeta i va aportar nous coneixements sobre el seu enorme nucli metàl·lic i els dipòsits de gel dels pols.
Font: NASA – Missió Mariner 10.
La conca Caloris de Mercuri, una de les conques d'impacte més grans del sistema solar
Mercuri té una superfície plena de cràters, molt semblant a la de la Lluna. Però entre tots destaca la conca Caloris, una enorme cicatriu de 1.550 quilòmetres de diàmetre, formada per l'impacte d'un gran asteroide fa aproximadament 3.800 milions d'anys.
Per fer-nos una idea de les seves dimensions, el cràter és més ample que la península Ibèrica, d'est a oest. Ocupa aproximadament un terç del diàmetre de Mercuri i és una de les conques d'impacte més grans del sistema solar.
La NASA el va descobrir el 1974, gràcies a les fotografies de la sonda Mariner 10, però només se'n va poder observar una part. No va ser fins al 2008, amb l'arribada de MESSENGER, que es va poder fotografiar completament.
Font: NASA – Mercury's Caloris Basin.
Un impacte de proporcions colossals
Quan un gran asteroide va xocar contra Mercuri, l'energia alliberada va excavar una enorme depressió i va expulsar quantitats immenses de roca.
Al voltant de Caloris es van formar grans estructures muntanyoses i anells concèntrics. Algunes de les muntanyes que envolten la conca arriben aproximadament a 1,5 quilòmetres d'altura.
Posteriorment, grans quantitats de lava van inundar part de la depressió i van formar les planes relativament llises que observem avui.
Les imatges de MESSENGER mostren que aquestes planes volcàniques tenen una composició diferent de la dels terrenys circumdants.
Font: NASA – Mercury's Caloris Basin, imatges en color realçat.
L'impacte que podria haver afectat l'altra cara del planeta
Una de les curiositats més sorprenents de Caloris és que, just al costat oposat de Mercuri, existeix una regió extraordinàriament accidentada, formada per turons, fractures i terrenys irregulars.
Els científics sospiten que l'impacte va generar ones sísmiques que van travessar l'interior del planeta i van concentrar part de la seva energia a l'extrem oposat.
Aquest fenomen podria haver fracturat i deformat la superfície d'aquella regió.
És una hipòtesi especialment interessant perquè ajudaria a comprendre com es propaguen les ones sísmiques a través de l'interior dels planetes.
Font: NASA – Weird Terrain at the Antipode of Caloris.
Un misteriós dibuix al centre de Caloris
A l'interior de la conca hi ha una estructura molt peculiar anomenada Pantheon Fossae.
Es tracta de més de 200 fractures i solcs que s'estenen radialment, com els radis d'una roda de bicicleta, al voltant d'una zona propera al centre de la conca.
Els investigadors encara estudien els processos que van originar aquestes fractures, relacionats amb les tensions acumulades a l'escorça de Mercuri.
A més, les mesures de MESSENGER van revelar una altra sorpresa: algunes zones del fons de Caloris són actualment més elevades que parts de la seva vora. Això indica que la superfície va experimentar deformacions importants després de l'impacte.
Font: NASA – Faults in the Caloris Basin.
Caloris és molt més que un cràter gegant. És un testimoni dels grans impactes que van marcar la joventut del sistema solar. Les seves muntanyes, planes volcàniques i fractures permeten estudiar com ha evolucionat geològicament Mercuri durant milers de milions d'anys.
La conca Caloris és una de les estructures d'impacte més grans del sistema solar, amb aproximadament 1.550 km de diàmetre. Formada fa uns 3.800 milions d'anys, presenta enormes fractures, muntanyes perifèriques i planes cobertes per antigues colades de lava. La imatge de la sonda MESSENGER utilitza colors realçats per mostrar les diferències geològiques de la superfície. Infografia elaborada amb intel·ligència artificial a partir d'una imatge de la missió MESSENGER de la NASA.
Com podem observar Mercuri des de la Terra?
Mercuri és un planeta visible a simple vista, però difícil de trobar i observar perquè, des de la Terra, mai no sembla allunyar-se gaire del Sol.
Per això només es pot buscar poc abans de la sortida del Sol o poc després de la posta, sempre molt baix, a cinc graus per sobre l'horitzó.
El moment més favorable sol ser quan assoleix una màxima elongació, és a dir, la màxima separació angular aparent respecte al Sol. Però una elongació gran no garanteix una bona observació: també importen l'estació, la latitud de l'observador i la inclinació de l'eclíptica.
Per localitzar-lo, busca un horitzó net i consulta un mapa del cel o una aplicació astronòmica per a la data i el lloc exactes. A finals de novembre de 2026 hi haurà una oportunitat d'observació abans de l'alba, tot i que les condicions concretes dependran de la localitat.
Conclusió
Mercuri és molt més que el planeta més proper al Sol. Té un dia que dura dos anys, conserva gel en cràters permanentment foscos, amaga un nucli metàl·lic enorme, s'ha anat encongint, disposa d'un camp magnètic propi i fins i tot arrossega una cua de sodi. Malgrat tot el que hem descobert, encara no sabem exactament com es va formar ni per què la seva estructura és tan singular. L'arribada de BepiColombo obre una nova etapa per resoldre aquests enigmes.
Referències
Fonts científiques i missions
- NASA Science — Mercury Facts. Característiques generals, òrbita, temperatures, gel, estructura i magnetosfera.
- NASA Science — Moon Facts. Comparació amb la Lluna.
- NASA — MESSENGER: Mercury's surprising core. Dimensions i estat del nucli.
- NASA Astrobiology — MESSENGER. Resultats sobre contracció planetària i geologia.
- NASA Technical Reports — Origin of Mercury's large core. Hipòtesis de formació encara obertes.
- ESA — BepiColombo: actualitzacions de l'arribada. Estat de la missió.
- ESA — Cronologia d'arribada a Mercuri. Dates previstes.
- NASA Space Place — Todo sobre Mercurio. Introducció divulgativa en castellà.
- Curiosidades sobre Mercurio que quizá no conocías
- Mercurio, un planeta lleno de misterios
- Mercurio, el planeta más cercano al Sol
Lectures i imatges d'interès
- NASA Astronomy Picture of the Day — Mercury's Sodium Tail. Fotografia de la sorprenent cua de sodi.
- El País — ¿Qué tiene de especial el más pequeño de los planetas?. Article divulgatiu.
- EarthSky — Mercury at greatest western elongation. Guia d'observació; cal comprovar sempre l'any i la data de les efemèrides.
Vídeos
- Viaje a Mercurio: ¡La VERDADERA Historia de los Descubrimientos! DOCUMENTAL ESPACIO
- Explorando la peculiaridad de Mercurio
- MERCURIO Y VENUS - Planetas del sistema solar - Documental Universo HD
Podcast
Mercuri és el planeta més petit i més proper al Sol del sistema solar. Malgrat les seves dimensions reduïdes, presenta característiques sorprenents, com un enorme nucli metàl·lic, temperatures extremes i un dia solar que dura dos anys mercurians. Il·lustració generada amb intel·ligència artificial a partir d'una imatge de Mercuri de la NASA, amb colors realçats.
La missió BepiColombo al planeta Mercuri és un projecte conjunt entre l'Agència Espacial Europea ESA i la contrapart japonesa JAXA. La nau ha de portar diverses proteccions a la calor del sol.