La guerra dins de la guerra: els Fets de Maig de 1937
Barcelona, maig de 1937: quan els republicants van acabar enfrontant-se entre ells
Barricada als carrers de Barcelona durant els Fets de Maig de 1937, quan diferents forces del bàndol republicà es van enfrontar entre elles. Foto millorada i colorejada amb IA de l'original. Wikimedia commons
Introducció
Si una guerra ja és un fet dramàtic, què passa quan els qui lluiten en un mateix bàndol comencen a matar-se entre ells?
Això és, simplificant molt, el que va succeir a Barcelona durant els primers dies de maig de 1937.
Espanya estava immersa en plena Guerra Civil. D'una banda hi havia els militars revoltats contra la República, encapçalats progressivament pel General Franco; de l'altra, el territori que continuava sota el govern de la República. Catalunya formava part d'aquest segon bloc.
Però estar en el mateix bàndol no significava compartir les mateixes idees.
A la rereguarda catalana convivien republicans, nacionalistes catalans, socialistes, comunistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Tots s'oposaven als militars revoltats, però discrepaven profundament sobre com s'havia de conduir la guerra, qui havia de tenir el poder i quin tipus de societat s'havia de construir.
Aquestes tensions van acabar esclatant el 3 de maig de 1937, al bell mig de Barcelona.
Durant diversos dies es van aixecar barricades, es van ocupar edificis i membres que teòricament eren del mateix bàndol es van enfrontar entre si.
És per això que els Fets de Maig de 1937 han estat descrits sovint com una "guerra civil dins de la Guerra Civil".
Els enfrontaments es concentraren principalment a Barcelona, encara que també se'n produïren en altres punts de Catalunya. Les estimacions habituals parlen d'uns de 300 a 500 morts i més d'un miler de ferits.
Per entendre com es va arribar fins aquí hem de tornar uns mesos enrere.
Abans de res: què havia passat el juliol de 1936?
El 17 i 18 de juliol de 1936, una part de l'exèrcit espanyol es va revoltar contra el govern de la Segona República.
A Barcelona, el cop militar va fracassar.
Les forces lleials a la Generalitat i a la República, juntament amb militants obrers armats —especialment de la CNT i la FAI— van derrotar els militars revoltats.
Però aquella victòria va tenir una conseqüència inesperada.
El govern havia conservat formalment les institucions, però als carrers una part important del poder real havia passat a les organitzacions obreres armades.
S'havien repartit armes, s'havien creat milícies i havien aparegut comitès revolucionaris que exercien funcions que, en una situació normal, correspondrien a l'Estat o a la Generalitat.
A Catalunya, a més de combatre una guerra, s'estava produint una profunda revolució social.
Moltes empreses van ser col·lectivitzades, es van formar milícies obreres i una part de les funcions de seguretat va quedar en mans d'organismes revolucionaris com les Patrulles de Control.
Durant els mesos següents, la Generalitat intentaria recuperar progressivament aquell poder. I aquí trobem una de les claus dels Fets de Maig.
Barricada infantil darrere de la Universitat de Barcelona, l'agost de 1936. Els nens imiten el gest revolucionari del puny alçat en una ciutat on les barricades, les armes i les milícies havien passat a formar part del paisatge quotidià després del fracàs del cop d'estat a Barcelona. Fotografia: Antoni Campañà / Arxiu Campañà.
Qui era qui?
La quantitat de sigles pot convertir aquest episodi en un autèntic laberint. Val la pena aclarir-les abans de continuar.
Principals actors dels Fets de Maig de 1937: CNT-FAI i POUM, partidaris de mantenir o aprofundir la revolució, davant d'ERC, PSUC i UGT, partidaris de reforçar l'autoritat institucional i prioritzar l'esforç de guerra.
Generalitat i ERC
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) era el principal partit del govern català i Lluís Companys, president de la Generalitat, n'era un dels principals dirigents.
Defensava les institucions republicanes i l'autonomia catalana.
La Generalitat intentava recuperar el control efectiu sobre qüestions com l'ordre públic, les armes i les forces militars.
Estat Català
Estat Català era una organització independentista catalana, fundada per Francesc Macià el 1922. Durant la Guerra Civil va mantenir una línia nacionalista catalana i republicana, allunyada de l'anarquisme i crítica amb el poder revolucionari de la CNT-FAI.
Durant els Fets de Maig de 1937, Estat Català es va situar en el bloc favorable a la Generalitat i al restabliment de l'autoritat institucional, al costat d'ERC, el PSUC, la UGT i les forces d'ordre públic.
Això no vol dir que Estat Català compartís necessàriament el projecte polític del PSUC. El punt de coincidència era sobretot la voluntat de reduir el poder dels organismes revolucionaris armats i reforçar la Generalitat.
CNT
La Confederació Nacional del Treball (CNT) era un enorme sindicat anarcosindicalista.
Tenia una força extraordinària a Catalunya, especialment entre la classe obrera industrial.
Els anarquistes desconfiaven tradicionalment de l'Estat i defensaven una societat organitzada des de baix, a través dels treballadors i els sindicats. El seu lema era:
Primer fer la revolució per guanyar la guerra.
FAI
La Federació Anarquista Ibèrica (FAI) era una organització anarquista estretament relacionada amb sectors de la CNT.
La CNT i FAI apareixen sovint juntes —CNT-FAI— perquè molts dels seus militants compartien organització, objectius i actuació política.
PSUC
El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) s'havia creat el juliol de 1936 a partir de la fusió de diverses organitzacions socialistes i comunistes. A Catalunya el PSOE com a organització separada tenia molt poc pes en aquell moment, ja que la seva Federació Catalana s'havia integrat en el PSUC el juliol de 1936.
Defensava progressivament una idea central:
Primer calia guanyar la guerra. La revolució podia esperar.
Per aconseguir-ho considerava necessari reconstruir un govern fort, disciplinar les milícies, formar un exèrcit regular i recuperar el control de l'ordre públic.
UGT
La Unió General de Treballadors (UGT) era l'altre gran sindicat obrer.
A Catalunya estava molt relacionada políticament amb el PSUC.
Abans de l'aixecament de juliol de 1936, la CNT tenia aproximadament 185.000 afiliats a Catalunya, mentre que la UGT en tenia uns 60.000. Però això canvia molt ràpidament després del juliol de 1936. La UGT creix de manera espectacular, en bona part perquè atrau classes mitjanes, funcionaris, petits comerciants, treballadors de coll blanc i sectors menys identificats amb l'anarquisme. També s'hi incorporen organitzacions que abans no hi eren, com la FOUS, Federació Obrera d'Unitat Sindical, vinculada al POUM.
POUM
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) era un partit marxista revolucionari dirigit, entre d'altres, per Andreu Nin.
Era antifeixista i comunista, però també profundament crític amb l'estalinisme i amb la Unió Soviètica de Stalin.
Se'l qualifica sovint de trotskista, però l'etiqueta és imprecisa: el mateix Lev Trotski va mantenir fortes discrepàncies amb la direcció del POUM. La seva posició quedava més a prop dels sectors que consideraven que guerra i revolució havien d'avançar simultàniament.
Les forces d'ordre. Guàrdies d'Assalt, Guàrdia Civil i Mossos d'Esquadra
Guàrdies d'assalt defensant des de l'interior la seu de Ràdio Associació de Catalunya durant els Fets de Maig de 1937. La barricada improvisada amb mobles, matalassos i altres objectes mostra fins a quin punt els combats van transformar edificis i locals de Barcelona en posicions defensives. Imatge millorada amb IA. Font de la fotografia original: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Generalitat de Catalunya (Segona República), ANC1-1-N-3996. Autoria no identificada.
Per entendre els Fets de Maig cal saber quines eren les forces d'ordre públic oficials que existien a Catalunya. No totes les persones armades que actuaven pels carrers formaven part de milícies revolucionàries o de les Patrulles de Control.
La Generalitat tenia assumides competències d'ordre públic i sota la seva autoritat actuaven diferents cossos policials. Entre els més importants hi havia la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Civil —que després passaria a denominar-se Guàrdia Nacional Republicana— i els Mossos d'Esquadra. Aquí la font
La Guàrdia d'Assalt
La Guàrdia d'Assalt havia estat creada durant la Segona República com una força especialment preparada per al manteniment de l'ordre públic a les ciutats.
Quan es produí l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936, els responsables d'ordre públic de la Generalitat van poder comptar amb la seva fidelitat. Els guàrdies d'assalt participaren activament en els combats contra les unitats militars revoltades als carrers de Barcelona. Aquí la font
Durant els mesos següents continuaren representant una de les principals forces policials oficials, en contrast amb organismes revolucionaris armats com les Patrulles de Control.
Guàrdies d’assalt a les portes de la seu de Ràdio Associació de Catalunya, a Barcelona, durant els Fets de Maig de 1937. La presència d’aquest cos policial reflecteix el paper decisiu de les forces d’ordre públic en el control dels punts estratègics de la ciutat durant els enfrontaments. Font fotografia original Arxiu Nacional de Catalunya: ANC-1-N-3998. Veure-ho aquí
La Guàrdia Civil
La situació de la Guàrdia Civil fou inicialment més incerta.
Era un cos molt més antic, de caràcter militar i amb una forta implantació territorial. Durant les hores decisives del cop, la Generalitat no sabia amb seguretat de quin costat es posicionaria.
El seu cap a Catalunya, el general José Aranguren, es negà a secundar l'aixecament militar i mantingué el cos fidel a la legalitat republicana. La seva intervenció va ser important en la derrota dels militars revoltats a Barcelona.
Poc després, el Govern de la República reorganitzà el cos i, l'agost de 1936, la Guàrdia Civil passà oficialment a denominar-se Guàrdia Nacional Republicana (GNR).
Per això, quan arribem als Fets de Maig de 1937, les fonts poden parlar indistintament de l'antiga Guàrdia Civil o de la Guàrdia Nacional Republicana.
Els Mossos d'Esquadra
Els Mossos d'Esquadra també formaven part de les forces oficials de la Generalitat.
Amb la Segona República i l'Estatut d'Autonomia, el cos havia passat a dependre directament del Govern català. Durant la Guerra Civil actuà com a força d'ordre públic de la Generalitat i tingué també una relació especialment estreta amb la Presidència. Aquí la font
El juliol de 1936 els Mossos es mantingueren fidels al Govern català. Una de les seves funcions més importants fou la protecció del president Lluís Companys i del Palau de la Generalitat. També disposaven d'una Esquadra Presidencial i d'una petita unitat motoritzada que feia funcions d'escorta i d'enllaç. Aquí la font
A diferència de la Guàrdia d'Assalt, però, els Mossos no constituïen una gran força preparada per controlar una ciutat sencera. Al començament de la guerra eren només uns 300 efectius, encara que durant el conflicte el cos s'ampliaria fins a aproximadament un miler. Aquí la font
La intervenció definitiva del Govern de la República
Aquesta estructura oficial, però, convivia després del juliol de 1936 amb una realitat completament nova.
Les milícies obreres, els comitès revolucionaris i les Patrulles de Control també portaven armes, efectuaven controls i detencions i exercien funcions relacionades amb l'ordre públic.
Aquesta coexistència explica bona part dels conflictes dels mesos següents.
El problema no era simplement que hi hagués moltes persones armades. El problema era que diferents organismes consideraven que tenien autoritat per exercir la força i controlar l'ordre públic.
Durant l'hivern de 1936-1937, la tensió entre les forces policials oficials i els escamots revolucionaris augmentà. Alguns guàrdies d'assalt, membres de la Guàrdia Civil i agents d'investigació van morir en incidents amb milicians, mentre que la CNT-FAI i el POUM interpretaven els intents de desarmar els grups revolucionaris com una ofensiva contra la revolució. Aquí la font
Aquesta tensió acabaria esclatant el 3 de maig de 1937.
La Generalitat, però, no disposà de prou força per restablir per ella sola l'ordre a Barcelona.
El 7 de maig, el Govern de la República envià des de València uns 5.000 guàrdies d'assalt, que contribuïren decisivament a posar fi als combats.
El resultat fou paradoxal.
La Generalitat havia intentat recuperar el control de l'ordre públic davant els organismes revolucionaris, però després dels Fets de Maig el Govern de la República assumí directament les competències d'ordre públic a Catalunya. [
Dos projectes cada vegada més incompatibles
A començament de 1937 hi havia dues grans estratègies dins del camp republicà català.
ERC, Estat Català, el PSUC i una part de la UGT consideraven imprescindible reconstruir l'autoritat del govern, crear un exèrcit disciplinat i concentrar tots els esforços a derrotar militarment Franco.
En canvi, bona part de la CNT-FAI i el POUM consideraven que abandonar les transformacions revolucionàries significava perdre precisament allò pel qual lluitaven.
Podríem resumir la discrepància amb dues frases:
Primer guanyar la guerra i després fer la revolució.
davant de:
Fer la revolució per poder guanyar la guerra.
Aquesta contraposició és útil per entendre el conflicte, encara que no tots els militants de cada organització pensaven exactament igual.
Però no era només una discussió ideològica
Darrere d'aquest debat hi havia una pregunta molt més concreta:
Qui manava realment a Catalunya?
- Qui havia de controlar les armes?
- Qui havia de dirigir la policia?
- Qui havia de decidir sobre les empreses col·lectivitzades?
- Qui havia de controlar les fronteres?
- Qui havia de controlar les comunicacions?
I, sobretot:
el poder havia d'estar en mans de les institucions o de les organitzacions revolucionàries?
Durant els primers mesos de la guerra s'havia produït una situació excepcional en què diferents organismes revolucionaris exercien funcions pròpies de l'Estat.
La Generalitat intentava revertir aquella situació.
A mesura que avançava 1937, la tensió anava augmentant. Hi hagué conflictes a diversos indrets de Catalunya, disputes per les col·lectivitzacions, intents de desarmament i enfrontaments pel control de l'ordre públic. Els incidents de la Fatarella, Puigcerdà i Bellver de Cerdanya són alguns dels antecedents immediats dels Fets de Maig.
Edifici central de la Telefònica: on tot va començar
Edifici de la Telefònica i el seu entorn a la plaça de Catalunya de Barcelona. El control d'aquesta central telefònica va tenir un paper decisiu en l'inici dels Fets de Maig de 1937.
I arribem finalment a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Allà hi havia un edifici extraordinàriament important: la Telefònica.
Avui resulta difícil imaginar-ho però el 1937 controlar una central telefònica equivalia a controlar una part essencial de les comunicacions del país.
Des del juliol de 1936 l'edifici estava sota control obrer, amb presència de la CNT i la UGT, tot i que la influència anarcosindicalista hi era especialment important.
Això significava que els treballadors de la central podien saber quines comunicacions es produïen i, potencialment, intervenir-les o interrompre-les.
No estem parlant només de trucades particulars. Per aquella central passaven també comunicacions de la Generalitat i del govern de la República.
Hi ha testimonis contemporanis, inclòs el mateix Companys, que confirmen que comunicacions de les autoritats eren interceptades. Al voltant d'alguns episodis concrets —com la famosa interrupció d'una conversa entre Manuel Azaña i Lluís Companys— hi ha versions diverses, per la qual cosa és prudent no convertir-ne els detalls més pintorescos en una certesa absoluta:
El 2 de maig de 1937, Manuel Azaña es trobava allotjat a l'edifici de la Capitania General de Barcelona. Quan va intentar mantenir una conversa telefònica oficial amb Lluís Companys, situat al Palau de la Generalitat, la trucada va ser interrompuda abruptament per l'operadora de la centraleta de Telefònica. La telefonista (o un militant anarquista de guàrdia) va tallar la línia argumentant que les línies havien de servir per a assumptes més importants que no pas "una conversa entre dos presidents"
Controlar la Telefònica el 1937 significava tenir accés a una de les infraestructures estratègiques més importants de Catalunya.
3 de maig de 1937: l'espurna
La tarda del 3 de maig, el comissari general d'Ordre Públic Eusebi Rodríguez Salas, membre del PSUC, es va presentar a la Telefònica amb forces policials.
Ho feia per ordre del conseller de Seguretat Interior de la Generalitat, Artemi Aiguader, d'ERC.
L'objectiu era que el govern recuperés el control de l'edifici i per tant de les comunicacions telefòniques.
Les forces policials van ocupar-ne la planta baixa, però els treballadors armats de la CNT que hi havia als pisos superiors van oposar resistència.
Hi hagué trets.
La notícia va córrer ràpidament per Barcelona.
I una disputa pel control de les comunicacions es va convertir en una batalla pels carrers.
Barcelona torna a aixecar les llambordes
En poques hores van aparèixer barricades per tota la ciutat.
Les organitzacions van treure les armes que encara conservaven i Barcelona va quedar dividida en zones controlades per diferents grups.
Els combats van ser especialment intensos al barri vell, Sant Andreu, el Poblenou, Sants i Gràcia.
"Recordo que va comentar que les llambordes de Barcelona haurien d'estar numerades; així s'estalviarien molts problemes a l'hora de construir i enderrocar barricades."
Homenatge a Catalunya de George Orwell
A grans trets , en un costat hi havia:
- forces d'ordre públic dependents de la Generalitat;
- militants del PSUC;
- sectors de la UGT;
- militants d'ERC i Estat Català.
A l'altre:
- militants de la CNT i la FAI;
- grups anarquistes més radicals, com Els Amics de Durruti;
- militants del POUM.
Aquesta divisió en dos "bàndols" és útil didàcticament, però no s'ha d'interpretar com si fossin dos exèrcits perfectament organitzats. Hi havia diferències importants dins de cada organització i nombrosos dirigents intentaren precisament aturar els combats.
"Nos hemos pasado veinte años inculcando a las masas la rebeldía, la desobediencia y ahora de golpe y porrazo no les podemos exigir que sean obedientes y disciplinados"
Deia un membre del comitè regional de la CNT davant l'exigència que els seus militants tornessin les armes després dels Fets de Maig de 1937.
Darreres notícies de la rereguarda
I aquesta és una de les paradoxes més grans dels Fets de Maig:
mentre aquests homes es disparaven als carrers de Barcelona, tots continuaven formant part del bàndol que combatia l'exèrcit franquista.
Barcelona, 7 de maig de 1937. Un grup de voluntaris retira les llambordes d'una de les barricades aixecades durant els Fets de Maig. Fotografia millorada (IA) de l'origial: Agustí Centelles i Ossó. Fondo Agustí Centelles, Centro Documental de la Memoria Histórica, Salamanca.
Ni tan sols els dirigents de la CNT volien una guerra oberta
Una part important de la direcció de la CNT va intentar frenar els combats i evitar que l'enfrontament acabés convertint-se en una guerra oberta dins del mateix bàndol republicà.
Figures anarquistes tan destacades com Joan Garcia Oliver i Federica Montseny, que en aquells moments eren ministres del Govern de la República, van intervenir públicament i van demanar als militants que abandonessin les armes i les barricades.
Garcia Oliver ho va fer mitjançant un discurs radiofònic que es faria especialment conegut com el "discurs del petó". El ministre cenetista va suplicar el cessament de la lluita fratricida i va afirmar gràficament que estava disposat a besar igual un guàrdia civil i un camarada cenetista caigut. A les barricades alguns insurrectes cenetistes van disparar a l'aparell de ràdio com a resposta al discurs de García Oliver:
«Todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos; me inclino ante ellos y los beso. Son víctimas de la lucha antifascista y los beso a todos por igual.»
— Joan Garcia Oliver, 4 de maig de 1937
Aquelles emissions per ràdio van tenir un paper important en la desmobilització. Alguns historiadors han arribat a resumir-ho d'una manera especialment contundent:
Si hubiese que resumir mayo del 37 en una frase, ésta debería explicar que los trabajadores revolucionarios, armados en las barricadas y decididos a todo, fueron abatidos por los llamamientos al alto el fuego emitidos por la radio:
Barcelona fue una insurrección derrotada por la radio.
Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937
Però la direcció de la CNT no representava necessàriament el que pensaven totes les seves bases. Alguns sectors consideraven que abandonar les barricades significava renunciar a la revolució.
Entre els més radicals hi havia l'Agrupació dels Amics de Durruti, que defensava continuar la lluita i aprofundir el procés revolucionari.
El 5 de maig de 1937, mentre els dirigents confederals demanaven per ràdio l'alto el foc, els Amics de Durruti distribuïen aquesta octaveta entre les barricades:
Octaveta de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti», vinculada a la CNT-FAI, distribuïda a les barricades de Barcelona el 5 de maig de 1937. El text defensava continuar la revolució, socialitzar l'economia, desarmar els cossos armats i afusellar els «culpables», en contrast amb les crides de la direcció de la CNT a abandonar els combats. Els documents originals de l'Agrupació es conserven majoritàriament a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB, antic AHMB).
Els Fets de Maig van mostrar, per tant, una profunda divisió dins del mateix moviment anarquista: mentre la direcció de la CNT intentava aturar els combats, alguns sectors de les seves bases volien continuar-los per defensar la revolució.
Del 4 al 6 de maig: una ciutat paralitzada
Durant els dies següents Barcelona pràcticament es va aturar.
- Botigues tancades.
- Transport interromput.
- Barricades.
- Homes armats als terrats i als carrers.
- Trets de fusell i metralladora.
Mentre això passava, les diferents direccions polítiques i sindicals negociaven desesperadament una sortida.
El govern de la Generalitat es trobava en una situació especialment difícil: intentava recuperar l'autoritat, però no disposava per si sol de prou força per posar fi ràpidament als combats.
El govern de la República intervé
Finalment va intervenir el govern de la República, que aleshores tenia la seu a València.
Va assumir directament competències sobre l'ordre públic i la defensa a Catalunya i va enviar milers de guàrdies d'assalt cap a Barcelona.
El 7 de maig, l'arribada d'aquestes forces va contribuir decisivament a posar fi als combats.
Les barricades van començar a desaparèixer i els militants van abandonar progressivament les posicions.
La ciutat tornava a una relativa normalitat.
Els combats havien durat menys d'una setmana.
Les conseqüències polítiques, en canvi, serien enormes.
Lluís Companys, president de la Generalitat, i Antoni Maria Sbert, conseller de Cultura en aquell moment, passen revista a les forces enviades a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937. La seva arribada formava part de l'operació destinada a restablir el control de l'ordre públic i posar fi als enfrontaments armats que havien sacsejat la ciutat. Fotografia millorada amb IA: Agustí Centelles i Ossó, Fondo Agustí Centelles, Centro Documental de la Memoria Histórica, Salamanca.
Qui va guanyar?
Potser aquesta no és la millor pregunta.
Militarment, les fonts assenyalen que els combats van acabar sense una victòria clara sobre el terreny.
"A la Telefònica havien arriat la bandera anarquista i només hi onejava la catalana. Això volia dir que els treballadors havien estat definitivament derrotats;"
Homenatge a Catalunya - George Orwell
Políticament, però, l'equilibri de poder va canviar profundament.
La CNT-FAI va perdre bona part de la influència institucional que havia adquirit després del juliol de 1936.
El PSUC i el PCE van augmentar la seva influència dins del camp republicà.
I el POUM va quedar cada vegada més aïllat i sotmès a repressió política.
Per tant, més que parlar d'un "guanyador" militar dels combats, és més precís parlar d'un canvi en la correlació de forces dins del bàndol republicà.
El POUM i Andreu Nin
Les conseqüències serien especialment greus per al POUM.
Els comunistes l'acusaven de ser responsable dels desordres i de mantenir posicions favorables indirectament als interessos franquistes. El POUM rebutjava aquestes acusacions.
Poques setmanes després dels Fets de Maig, el partit va ser il·legalitzat i els seus principals dirigents van ser detinguts.
Entre ells hi havia Andreu Nin.
Nin va desaparèixer després de la seva detenció el juny de 1937 i va ser assassinat per agents vinculats als serveis soviètics.
Aquest episodi es convertiria en un dels casos més coneguts de repressió política a la rereguarda republicana.
La Vanguardia, 23 de juny de 1937. La premsa informava de la detenció dels principals dirigents del POUM i vinculava el partit amb una suposada xarxa d'espionatge. Entre els detinguts hi figurava Andreu Nin. La desarticulació del POUM va ser una de les conseqüències polítiques més importants dels Fets de Maig de 1937.
Azaña, aïllat al Parlament
Durant els Fets de Maig hi havia a Barcelona una figura de primer ordre que va quedar pràcticament atrapada enmig dels combats: Manuel Azaña, president de la República.
Des de finals de 1936, Azaña s'havia instal·lat a Barcelona i utilitzava com a residència el Palau del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella. Quan els combats van esclatar el 3 de maig de 1937, la seva situació es va tornar ràpidament delicada. Els grups armats controlaven els accessos al parc, les estacions de França i del Nord i diversos edificis dels voltants. Aquí la font
Azaña explica en el seu diari que, quan va intentar enviar un vehicle oficial a buscar un dels seus col·laboradors, els homes armats que controlaven la zona van desarmar els policies i obligaren el vehicle a tornar enrere.
La situació encara es va complicar més quan intentà comunicar-se amb el Govern de la República, que es trobava a València.
Segons escrigué ell mateix:
«En la puerta del parque, los grupos se acercaron al coche, desarmaron a sus ocupantes, estuvieron a punto de asesinar al conductor y los obligaron a volver atrás. "Las pistolas -dijeron- se las pedís a Eroles." Cuando subieron a contarme el caso, quise llamar por teléfono a Valencia para comunicar con el Gobierno. La telefonista me dijo: "En la central se niegan a dar conferencias para Valencia"».Azaña no podia, per tant, telefonar directament al seu Govern. Aquella mateixa nit va aconseguir transmetre informació aprofitant una trucada que li arribava des de València, perquè les comunicacions entrants encara funcionaven.
Manuel Azaña, president de la República, utilitzant un telèfon. Durant els Fets de Maig de 1937, mentre era a Barcelona, va tenir dificultats per comunicar-se amb el Govern de València i va haver de recórrer també al telègraf.
L'endemà, amb Barcelona pràcticament paralitzada pels combats, va haver de recórrer al telègraf.
«No pudiendo hablar por teléfono con Valencia y estando sin noticias del Gobierno, me serví del telégrafo.»Per sort per a ell, el centre telegràfic encara no havia estat ocupat. Mitjançant el seu gabinet telegràfic i els aparells Hughes.
Telègraf Hughes, un sistema electromecànic que permetia transmetre text mitjançant un teclat. Durant els Fets de Maig de 1937, Manuel Azaña va recórrer al telègraf per comunicar-se amb València quan les comunicacions telefòniques estaven interrompudes. Veure el vídeo
Azaña mantingué durant aquells dies comunicacions amb diversos membres del Govern republicà. Aquí la font. La situació del president era especialment paradoxal:
el cap de l'Estat republicà es trobava dins d'una ciutat republicana però tenia grans dificultats per comunicar-se amb el seu propi Govern.
Mentrestant, els combats s'apropaven cada vegada més al Parlament.
El 4 de maig, Azaña descriu així el que sentia des de la seva residència:
«Se oía un estruendo descomunal, de ametralladoras, morteros, fusilería y bombas de mano.»Els grups armats havien ocupat la Estació de França, edificis del Born i altres punts propers al parc. Des d'algunes d'aquestes posicions es disparava contra els guàrdies que protegien la residència presidencial. Encara avui es conserven impactes de bala al Parlament que s'han relacionat amb aquells combats. Aquí la font
A vegades es diu que els anarquistes «no van atacar Azaña». La realitat és més matisada.
La zona del Parlament va quedar envoltada i hi hagué intercanvis de trets amb les forces que protegien el president. Diversos historiadors consideren que hi hagué fins i tot la intenció d'assaltar el palau.
El que no consta és que existís una operació específica destinada a assassinar Azaña personalment.
Azaña, tanmateix, va viure aquelles jornades amb una profunda sensació d'abandonament.
En el seu diari es queixà especialment que, entre dilluns i divendres, pràcticament ningú de la Generalitat s'interessés directament per la seva situació. La seva irritació amb el president del Govern republicà, Largo Caballero, fou encara més gran perquè aquest tampoc no es comunicà personalment amb ell durant els moments més crítics.
Ho resumí amb una frase carregada d'ironia:
«¡No sé qué habrá de ocurrir en España para que al presidente del Consejo se le ocurra hablar con el de la República!»Els Fets de Maig van deixar, per tant, una forta impressió en Azaña. Durant uns dies havia comprovat personalment fins a quin punt l'autoritat de les institucions republicanes podia quedar anul·lada pels poders armats que controlaven el carrer.
La cita del telèfon, la del telègraf i la frase contra Largo Caballero provenen de l'entrada del 20 de maig de 1937 del Cuaderno de La Pobleta, on Azaña reconstruí detalladament el que havia viscut aquells dies.
Podeu llegir i descarregar el fragment del Cuaderno de La Pobleta sobre els fets de Maig aquí.
Cau el govern de Largo Caballero
Els Fets de Maig també van tenir conseqüències a Madrid i València.
El president del govern de la República, el socialista Francisco Largo Caballero, va quedar políticament molt debilitat.
El 15 de maig de 1937 es va produir la crisi del seu govern i, dos dies després, Juan Negrín va assumir la presidència del Consell de Ministres.
El nou govern reforçaria la política de centralització de l'esforç militar i augmentaria el pes dels comunistes dins del camp republicà.
I la Generalitat?
Una altra conseqüència important va ser la pèrdua de competències de la Generalitat.
Després dels Fets de Maig, el govern de la República va assumir directament el control de l'ordre públic i determinades competències militars a Catalunya.
A la pràctica, això reduïa considerablement el marge d'actuació del govern català. Resulta paradoxal.
La Generalitat havia intentat recuperar el control de l'ordre públic davant els organismes revolucionaris, però el resultat final dels enfrontaments va ser que una part d'aquest poder va passar al govern central de la República.
Quants morts hi va haver?
Les xifres varien segons les fonts.
Una estimació habitual situa el balanç al voltant dels 500 morts i més de 1.000 ferits.
Això permet també posar en perspectiva una dada que apareix en algunes obres memorialístiques posteriors que parlen de gairebé un miler de morts.
No sembla la xifra més acceptada actualment.
Quan estudiem episodis de guerra civil és habitual trobar xifres diferents segons l'autor, l'època i les fonts utilitzades. Per això convé parlar d'estimacions i evitar presentar una xifra discutida com si fos exacta.
Què volia dir "fer la revolució"?
Quan parlem de la revolució social a Catalunya després del juliol de 1936, no ens referim simplement a un canvi de govern. En poques setmanes es va alterar profundament la manera com funcionaven el poder, l'economia i la propietat.
Després del fracàs de l'aixecament militar a Barcelona, les organitzacions obreres —especialment la CNT-FAI, però també altres forces revolucionàries— van adquirir un enorme poder al carrer. L'autoritat de la Generalitat no va desaparèixer, però durant els primers mesos va quedar molt debilitada i va haver de conviure amb comitès, milícies i organismes revolucionaris que exercien funcions que habitualment corresponien a l'Estat.
Al mateix temps es va desencadenar una forta repressió contra religiosos, persones de dretes i persones considerades favorables als militars revoltats. Les Patrulles de Control, creades l'estiu de 1936 i dominades principalment pels anarcosindicalistes, van arribar a exercir funcions policials en aquest context. Aquí la font
Aquest clima de violència i inseguretat ajuda a entendre per què, quan els treballadors van tornar a moltes fàbriques després del 19 de juliol, una part dels propietaris i directius havia desaparegut, havia fugit o ja no estava en condicions d'exercir el control de l'empresa. Aquí la font
En aquestes circumstàncies, els treballadors van assumir la direcció de moltes empreses industrials i de serveis. En alguns casos ho van fer perquè l'empresari havia desaparegut; en d'altres, perquè l'organització obrera impulsava directament la col·lectivització. Aquí la font
I això no va afectar únicament les grans fàbriques o els grans propietaris.
També les empreses petites van quedar afectades pel procés revolucionari. L'acord econòmic que es va anar configurant a Catalunya acceptava la col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i dels transports, la confiscació de les empreses abandonades i el control sindical de les empreses petites. Aquí la font
Un taller o un petit comerç podia continuar formalment en mans del seu propietari, però quedar sotmès a un comitè obrer de control. En altres casos, si el propietari havia fugit o l'empresa havia estat abandonada o confiscada, els treballadors podien passar directament a gestionar-la.
Això significa que la revolució no consistia només a "prendre les fàbriques als grans capitalistes". El procés va afectar, amb intensitats i formes diferents, grans indústries, petites empreses, comerços, tallers, serveis i transports.
La situació dels primers mesos va ser molt caòtica. El mateix govern de la Generalitat no tenia un control efectiu sobre bona part de les empreses gestionades pels treballadors i va haver d'intentar regular una realitat que ja s'havia creat espontàniament. Aquí la font
El pas més important en aquest sentit va ser el Decret de Col·lectivitzacions del 24 d'octubre de 1936. La Generalitat no iniciava amb aquest decret les col·lectivitzacions: en bona part intentava regular, ordenar i donar cobertura jurídica a una situació revolucionària que ja existia des del juliol. Aquí la font
Per als sectors revolucionaris, tot això significava començar a construir una societat nova. La propietat privada deixava de ser l'única forma possible d'organitzar l'economia, els treballadors adquirien poder dins de les empreses i els sindicats passaven a tenir un paper fonamental en la producció i en l'organització social.
Per a molts revolucionaris, no es tractava simplement de derrotar Franco. La guerra havia d'anar acompanyada d'una transformació profunda de la propietat, l'economia i les relacions de poder.
Però aquesta transformació també provocava conflictes. No tots els propietaris, comerciants, pagesos o treballadors compartien els objectius revolucionaris, i tampoc totes les forces del bàndol republicà consideraven convenient continuar aprofundint-los mentre es lliurava una guerra.
Aquesta és precisament una de les claus per entendre els Fets de Maig de 1937: el conflicte entre els qui volien preservar o aprofundir la revolució i els qui consideraven prioritari restablir l'autoritat de la Generalitat i de la República, controlar les armes i concentrar tots els esforços a guanyar la guerra.
La revolució social no va ser un fenomen exclusivament català. També es van produir col·lectivitzacions i formes de poder revolucionari en altres zones republicanes, especialment a l'Aragó, el País Valencià i determinades àrees d'Andalusia i Castella. Catalunya, però, va destacar per l'abast de les col·lectivitzacions industrials, mentre que a l'Aragó el fenomen va ser sobretot agrari.
Establiment col·lectivitzat durant la Guerra Civil. La revolució social iniciada l'estiu de 1936 va afectar fàbriques, comerços, tallers i altres negocis, que en molts casos van passar a ser gestionats pels treballadors o sota control sindical. A sobre de l'establiment hi hàvia la seu de Radio Associació de Catalunya defenguda per guàrdies d'assalt
La resistència a les col·lectivitzacions
Les col·lectivitzacions no van ser acceptades de la mateixa manera a tot Catalunya. En alguns llocs es van crear amb la participació voluntària dels mateixos treballadors o pagesos, mentre que en d'altres hi hagué pressions, coaccions o intents d'imposar-les per la força. La historiografia ha documentat totes dues situacions.
Aquesta resistència fou especialment important al camp, on molts petits propietaris i pagesos que treballaven les seves pròpies terres no veien cap avantatge a integrar-les en una explotació col·lectiva.
El cas més dramàtic van ser els de Fets de la Fatarella, a la Terra Alta, el gener de 1937.
La majoria dels pagesos del poble s'oposaven a la col·lectivització de les terres. El conflicte va començar quan un grup local partidari de la col·lectivització va intentar impulsar-la i es va trobar amb l'oposició d'una part important dels habitants. Els sectors favorables a la col·lectivització van demanar ajuda a militants anarquistes d'altres localitats, mentre els pagesos del poble es van armar amb escopetes i van oferir resistència.
L'enfrontament va acabar amb l'ocupació del poble per grups armats i amb l'assassinat de desenes de pagesos. Les fonts discrepen en la xifra exacta: el Memorial Democràtic parla de 34 pagesos morts en la seva descripció dels fets, mentre que altres estudis documenten xifres diferents segons els criteris utilitzats. Finalment, la Generalitat hi va enviar forces d'ordre públic per posar fi als enfrontaments.
Molts dels pagesos que s'oposaven a la col·lectivització no eren franquistes. Entre les víctimes hi havia republicans, rabassaires i petits propietaris que senzillament no volien lliurar les seves terres a una col·lectivitat.
Els Fets de la Fatarella són especialment interessants perquè van tenir lloc tres mesos abans dels Fets de Maig de Barcelona. Mostren que el conflicte entre els partidaris d'aprofundir la revolució i els qui volien restablir l'autoritat de les institucions ja havia provocat enfrontaments armats.
La revolució no enfrontava simplement obrers contra grans propietaris. També podia enfrontar revolucionaris amb petits propietaris, pagesos i fins i tot amb altres republicans i organitzacions obreres que no compartien el mateix model de col·lectivització.
Per això els Fets de la Fatarella es poden considerar un dels antecedents dels Fets de Maig de 1937. El Memorial Democràtic els classifica explícitament en aquest sentit.
El poder paral·lel
Després del fracàs del cop militar del juliol de 1936 a Catalunya, la Generalitat no va desaparèixer. Continuaven existint el president, el Govern, els ajuntaments, la policia i l'administració. Sobre el paper, aquestes institucions eren les que havien de governar el país.
Però la realitat del carrer era molt diferent.
Milicians armats de la CNT-FAI circulant en un camió pels carrers de Barcelona durant els primers mesos de la Guerra Civil. La imatge il·lustra la presència de grups armats revolucionaris a la rereguarda catalana després del juliol de 1936. Imatge millorada amb IA. Font de la fotografia original: Arxiu Nacional de Catalunya, reproduïda a *El Nacional.*
La derrota dels militars revoltats havia estat possible, en bona part, gràcies a obrers armats i militants de partits i sindicats. Un cop acabats els combats a Barcelona, moltes d'aquestes armes no van tornar a mans de les institucions. Els treballadors armats obeïen principalment les seves organitzacions polítiques i sindicals, especialment la CNT-FAI, que disposava d'una enorme força als carrers. Aquí la font
Grup de milicians armats desplaçant-se en vehicle requisat per Barcelona durant els primers mesos de la Guerra Civil. La imatge il·lustra la presència de grups armats revolucionaris als carrers i la fragmentació de l'autoritat després del juliol de 1936.
Això va provocar una situació que sovint s'ha definit com de doble poder: d'una banda hi havia el poder legal de la Generalitat; de l'altra, un poder revolucionari sorgit dels comitès, les milícies i les organitzacions obreres.
A la pràctica, durant els primers mesos...
- El Comitè Central de Milícies Antifeixistes assumia moltes funcions de govern de la Generalitat
- Les milícies obreres substituïen en bona part l'exèrcit.
- Les Patrulles de Control exercien funcions policials.
- Els comitès revolucionaris locals tenien un poder considerable en molts pobles i barris en substitució dels ajuntament.
- Partits i sindicats controlaven armes, locals, transports i altres recursos.
- Tribunals Populars Especials, com a tribunals de justícia
El principal organisme d'aquest nou poder va ser el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, creat el 21 de juliol de 1936 a proposta de Lluís Companys. Hi participaven la CNT, la FAI, ERC, el PSUC, el POUM, la UGT, la Unió de Rabassaires i altres forces antifeixistes. Aquí la font
Formalment era un organisme creat amb la participació de la Generalitat, però en la pràctica va arribar a assumir funcions pròpies d'un govern. Organitzava les milícies, enviava columnes al front, gestionava transports, proveïments, propaganda, sanitat, salconduits i també qüestions relacionades amb l'ordre públic. Aquí la font
Un altre element fonamental van ser les milícies antifeixistes.
En comptes d'un exèrcit regular sotmès a una cadena de comandament única, cada partit o sindicat organitzava les seves pròpies columnes de voluntaris. CNT-FAI, POUM, PSUC, ERC i altres organitzacions van enviar milicians principalment cap al front d'Aragó. Aquí la font
Aquest sistema permetia mobilitzar ràpidament milers de voluntaris, però plantejava un problema evident: qui comandava realment aquestes forces?
La Generalitat intentà crear unes Milícies Ciutadanes sota control institucional, però aquest projecte no es va imposar. Durant els primers mesos va prevaldre el model de milícies organitzades pels partits i sindicats. Aquí la font
La mateixa situació es produïa amb l'ordre públic.
Les Patrulles de Control, sorgides l'estiu de 1936, exercien funcions policials i estaven majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Arribaren a tenir uns 700 membres procedents de la CNT, UGT, ERC i POUM.
Aquestes patrulles efectuaven controls, registres i detencions i participaren també en la persecució de persones considerades feixistes o enemigues de la revolució. En alguns casos actuaren amb una gran autonomia i fora dels procediments judicials ordinaris.
Als pobles i als barris passava una cosa semblant.
Els comitès revolucionaris locals podien controlar l'ajuntament, requisar edificis, intervenir empreses, organitzar milícies o decidir detencions. El poder estava, per tant, molt fragmentat i no sempre ni tan sols les direccions dels grans sindicats aconseguien controlar el que feien els seus propis militants sobre el terreny. Aquí la font
La Generalitat continuava sent el govern legal de Catalunya, però durant els primers mesos de la guerra va haver de compartir una part important del poder real amb organismes revolucionaris que disposaven d'homes armats i controlaven sectors essencials de la vida pública.
A partir de la tardor de 1936, la Generalitat va intentar reabsorbir aquest poder paral·lel.
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va ser dissolt a finals de setembre, la CNT i altres forces revolucionàries van entrar al Govern de la Generalitat i el 9 d'octubre es decretà la dissolució dels comitès locals antifeixistes. També començà la militarització de les milícies per integrar-les en un exèrcit regular. Aquí la font
Però aquest procés no va ser immediat.
Partits i sindicats continuaven disposant d'armes i controlant locals, les Patrulles de Control encara actuaven, i la Generalitat no havia recuperat completament el domini de l'ordre públic. Aquest conflicte entre poder institucional i poder revolucionari és precisament un dels fils que condueixen directament als Fets de Maig de 1937.
Els Fets de Maig es poden entendre, en bona part, com el moment en què la Generalitat i el govern republicà intenten completar un procés iniciat mesos abans: recuperar per a les institucions el monopoli de les armes, de l'ordre públic i de l'autoritat política.
Una patrulla de control inspecciona un vehicle als carrers de Barcelona. Aquestes patrulles, creades l'estiu de 1936 com a força d'ordre revolucionària, van tenir un paper destacat en el clima de tensió que desembocaria en els Fets de Maig de 1937.
La justícia també es transforma
La revolució iniciada després del juliol de 1936 no va afectar només les fàbriques, les milícies o l'ordre públic. També va alterar profundament el funcionament de la justícia.
Durant les primeres setmanes, el sistema judicial republicà va quedar parcialment desarticulat. A Barcelona i altres indrets van aparèixer tribunals revolucionaris i formes de justícia sumària, impulsats per comitès i organitzacions polítiques i sindicals. Un cas documentat és el tribunal revolucionari que funcionava a Sant Elies, amb participació de membres de la FAI, ERC, PSUC i POUM. Els seus procediments tenien poques garanties i podien actuar al marge dels tribunals ordinaris. Aquí la font
La Generalitat va intentar recuperar ràpidament el control d'aquesta situació. El 19 d'agost de 1936 va apartar provisionalment bona part del personal de l'Administració de Justícia i pocs dies després, el 26 d'agost, va crear els Jurats Populars per a la Repressió del Feixisme. Aquests jurats havien de jutjar els acusats d'haver donat suport a la rebel·lió militar i aplicaven el Codi de Justícia Militar. Les seves decisions es prenien amb gran rapidesa i pràcticament sense possibilitat d'apel·lació.
Còpia del decret de 1936 de formació dels tribunals populars signat per Josep Tarradellas. Font PARES | Archivos Españoles
Durant unes setmanes van coexistir dues realitats:
- tribunals, comitès i organismes revolucionaris que actuaven amb una gran autonomia;
- els intents de la Generalitat per reconstruir un sistema judicial sota control institucional.
Aquesta dualitat era semblant a la que existia en l'ordre públic amb les Patrulles de Control o en l'àmbit militar amb les milícies.
La reorganització va continuar durant la tardor. Quan Andreu Nin, dirigent del POUM, va assumir la Conselleria de Justícia, impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya. Aquí la font
Aquests tribunals ja formaven part d'una estructura oficial. Disposaven de magistrats, fiscals i representants de les organitzacions polítiques i sindicals, i havien de jutjar tant els participants en l'aixecament militar com determinats delictes considerats contrarevolucionaris. La Generalitat intentava així substituir la repressió arbitrària per procediments judicials regulats, encara que aquests nous tribunals continuaven responent al context revolucionari de l'època. Aquí la font
També van aparèixer organismes singulars com l'Oficina Jurídica de Barcelona, creada l'agost de 1936 després que militants i juristes vinculats a la CNT ocupessin el Palau de Justícia. Aquesta oficina intervenia en qüestions civils, laborals, mercantils i familiars i és un altre exemple de fins a quin punt la revolució havia penetrat en les institucions judicials. Aquí la font
Per tant, durant els primers mesos de la Guerra Civil també podem parlar d'un cert poder judicial paral·lel. Però, igual que passava amb les milícies i les patrulles, la Generalitat va intentar progressivament integrar-lo, regular-lo i recuperar-ne el control.
Aquest procés forma part del mateix problema de fons que acabaria esclatant durant els Fets de Maig de 1937: qui havia de tenir l'autoritat real a Catalunya, les institucions republicanes o els organismes sorgits de la revolució?
George Orwell era allà
Els Fets de Maig tenen, a més, un testimoni excepcional.
L'escriptor britànic George Orwell, que anys després escriuria 1984 i La rebel·lió dels animals, havia anat a Espanya per combatre el feixisme.
Va acabar integrat en una milícia vinculada al POUM.
Durant els Fets de Maig es trobava a Barcelona i va viure personalment aquella situació.
La seva experiència apareix a:
Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938).
La construcció d'aquestes barricades va ser un espectacle estrany i meravellós; hauria donat el que fos per fotografiar-lo. Amb l'energia apassionada que els espanyols despleguen quan estan decidits a emprendre qualsevol feina, llargues files d'homes, dones i nens força petits arrencaven les llambordes, les transportaven en un carretó que havien trobat en algun lloc, que anava trontollant amunt i avall carregat de feixucs sacs terrers.
George Orwell - Homenatge a Catalunya
El llibre és probablement el relat internacionalment més conegut sobre aquells esdeveniments, però cal recordar que és el testimoni d'un participant, situat en un dels costats del conflicte, i no pas una narració neutral escrita amb la perspectiva de la historiografia posterior.
Aquesta experiència també influiria profundament en la visió que Orwell desenvolupà sobre l'estalinisme i els totalitarismes.
L'escriptor va haver de fugir perseguit per ser del POUM.
De George Orwell a Terra i llibertat
Moltes dècades després, el director britànic Ken Loach recuperaria aquest mateix conflicte a la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat, 1995).
La pel·lícula explica la guerra des de la perspectiva d'un voluntari britànic integrat en una milícia revolucionària i dedica una atenció especial als conflictes interns del camp republicà.
Tant Orwell com Loach han contribuït enormement a divulgar una determinada interpretació dels Fets de Maig: la del procés revolucionari derrotat per les forces partidàries de reconstruir l'autoritat estatal i, especialment, per l'estalinisme.
Aquesta interpretació és important, però no és l'única.
Altres historiadors han posat més èmfasi en la necessitat del govern republicà de reconstruir un Estat, controlar les armes de la rereguarda i disposar d'un exèrcit regular capaç de sostenir una guerra moderna.
Precisament per això els Fets de Maig continuen sent un episodi tan interessant: no són fàcils de reduir a una història de "bons" i "dolents".
Cronologia dels fets dia a dia
Recreació dels enfrontaments dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, amb milicians de la CNT parapetats davant l'edifici de la Telefònica, un dels principals focus del conflicte.
Conclusió
Una guerra dins de la guerra.
Els Fets de Maig de 1937 van durar només uns dies, però resumeixen molts dels problemes que patia la zona republicana durant la Guerra Civil.
Hi havia un enemic comú al front, però no existia un acord sobre quina societat s'estava defensant.
Per a uns, l'objectiu immediat era conservar la República, reconstruir l'Estat i guanyar la guerra.
Per a altres, aquella guerra només tenia sentit si servia també per construir una societat revolucionària.
I entre les dues posicions hi havia matisos, contradiccions i lluites pel poder.
Els Fets de Maig no van ser simplement una baralla entre comunistes i anarquistes. Van ser el resultat d'una qüestió molt més profunda: qui havia de tenir el poder a la rereguarda republicana i si la revolució havia de continuar mentre es combatia una guerra que encara estava lluny de guanyar-se.
Durant uns dies, aquella discussió política es va resoldre amb barricades i fusells als carrers de Barcelona.
Fonts i referències
- fets de Maig
- El tombant dels fets de Maig
- Els Fets de Maig del 1937 van consolidar la República?
- Arxius en línia
- Els fets de maig del 1937: trets a la rereguarda
- LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA (1936-1939)
- La cara més miserable dels Fets de Maig
- Luces y sombras en el "Homenaje a Cataluña" (y II).
- REVOLUCIÓN Y CONTRARREVOLUCIÓN en la España de los '30
- Entrevista a Agustín Guillamón: "En mayo del 37 los trabajadores se encontraban luchando contra sus propios dirigentes"
Bibliografia
- George Orwell, Homenatge a Catalunya.
- Manuel Azaña, escrits i dietaris de 1937.
- Testimonis i memòries de militants de la CNT, el POUM, el PSUC i ERC.
- J. M. Poblet, Vida i mort del president Companys (1976).
- Els Fets de maig - El Viejo Topo
Videos
- CUANDO LA IZQUIERDA SE LIÓ A TIROS: LOS HECHOS DE MAYO DE 1937
- Barcelona SUCESOS de MAYO 1937🔻 Guerra entre comunistas y anarquistas en la Guerra Civil española
- Historiador da clase magistral sobre la CNT (anarquismo español) | Entrevista a Julián Vadillo
- Sucesos de Barcelona mayo 1937
- Tierra Y Libertad - 10/13
- Azaña rodejat Barcelona
- Operació Nicolai- Andreu Nin
- Els tancs robats pel PSUC durant la Guerra Civil
- Veure a RTVE Play
Programa Memòria popular, de TVE Catalunya. Emès el 1982, inclou testimonis de persones que van viure els fets i compta amb assessorament de l'historiador Joan B. Culla.
- Memòria popular / Les col·lectivitzacions
- REPORTAJE DEL MOVIMIENTO REVOLUCIONARIO EN BARCELONA. Oficina de Información y Propaganda de la CNT-FAI
Podcasts i àudios
- 2017-05-04 MiP - 72 - 80 anys dels "Fets de Maig" (1937-2017)
- Els fets de maig de 1937: El fre de la revolució
- Els fest de maig del 37, amb en Phoenix. Amb clau d'humor
Hi participen Richard Blair, fill de George Orwell, i els historiadors Miquel Berga i Pelai Pagès, entre altres. El programa tracta l'experiència d'Orwell a Catalunya i el context dels Fets de Maig de 1937.
Programa de Bellumartis Podcast, amb l'historiador Manuel Aguilera Povedano, que ha investigat específicament els Fets de Maig.
És un dels àudios més complets per entendre l'enfrontament entre les diferents forces del bàndol republicà.
Capítol breu del programa Tejiendo Historia, també amb Manuel Aguilera Povedano.
És una bona opció per a qui vulgui una introducció ràpida als Fets de Maig.
Ofereix una interpretació dels Fets de Maig des d'una perspectiva propera a l'anarquisme revolucionari, per la qual cosa és interessant contrastar-lo amb altres fonts.
Imatges
Podeu consultar més imatges de la Guerra Civil de l'Arxiu Nacional de Catalunya a travès d'aquesta base de dades
Recreació d’un militant de la CNT escoltant una comunicació telefònica en una centraleta de l’època. El control de la Telefònica de Barcelona va ser un dels punts clau que van desencadenar els Fets de Maig de 1937.
Segell del Comitè de Defensa Local de Barcelona de la CNT-FAI. Els Comitès de Defensa, creats abans de la Guerra Civil com a estructura clandestina d’autodefensa i preparació insurreccional, continuaren actius durant la guerra. Els comitès de barriada tingueren un paper destacat en l’aixecament de barricades i els combats dels Fets de Maig de 1937, sovint en desacord amb la mateixa direcció de la CNT.
Cartell de propaganda de la CNT adreçat als treballadors de la Telefònica. La imatge presenta la companyia telefònica com un espai de lluita contra la política i el capitalisme, un bon exemple del clima revolucionari i de la importància estratègica que tenia el control de les comunicacions durant la Guerra Civil.
Annexos
Esborrany del decret de les col·lectivitzacions de 1936.
Autoretrat d’una revolució COMITÈS ANTIFEIXISTES. Com era per dins un comitè antifeixista? Les memòries d’un republicà de Caldes de Malavella ens acosten a l’esclat revolucionari de les primeres setmanes de la Guerra Civil espanyola a Catalunya.
Retrat dels tribunals derivats del cop militar franquista