El manuscrit més enigmàtic del món

Una història escrita en una llengua que ningú entén

Fragment del text Manuscrit Voynich

Hi ha llibres que expliquen històries. N’hi ha d’altres que amaguen coneixement. I després hi ha llibres que, simplement, no es deixen llegir.

El Manuscrit Voynich és un d’aquests últims. Un volum antic, il·lustrat amb plantes irreconeixibles, diagrames astronòmics estranys i figures humanes que semblen participar en rituals incomprensibles. Tot ell escrit en un alfabet que no coincideix amb cap llengua coneguda, passada ni present.

Fa més d’un segle que criptògrafs, lingüistes, matemàtics i curiosos de tota mena intenten desxifrar-lo. Alguns hi han dedicat anys sencers de la seva vida. Altres hi han vist una clau perduda del coneixement medieval. I no han faltat tampoc els qui sospiten que potser tot plegat no és més que una broma extraordinàriament elaborada.

El cert és que, malgrat l’era digital, els superordinadors i els algoritmes moderns, el manuscrit continua resistint-se. No parla. No revela el seu secret. I potser és precisament aquest silenci el que l’ha convertit en el manuscrit més enigmàtic del món.

Una història fragmentada

La història coneguda del Manuscrit Voynich comença molt més tard del que el propi llibre suggereix. Tot i que avui es data habitualment entre els segles XV i inicis del XVI, no en tenim constància documentada fins a principis del segle XX.

El manuscrit porta el nom de Wilfrid Voynich, un llibreter i antiquari polonès establert a Londres, que el va adquirir l’any 1912 en una venda discreta a Itàlia. Des d’aquell moment, el llibre va passar de ser una curiositat obscura a convertir-se en un dels grans enigmes de la història cultural moderna.

Gràcies a cartes descobertes posteriorment, sabem que el manuscrit ja circulava al segle XVII. Un dels seus propietaris va ser Georg Baresch, un alquimista de Praga que el considerava incomprensible però valuós. Baresch va intentar cridar l’atenció del savi jesuïta Athanasius Kircher, famós per haver afirmat que podia desxifrar jeroglífics egipcis.

Després d’un periple poc clar per col·leccions privades, el manuscrit va acabar dipositat a la Biblioteca Beinecke de la Universitat Yale, on es conserva actualment com a manuscrit MS 408 i es pot consultar digitalment.

Què conté realment el manuscrit

A primera vista, el manuscrit sembla estructurat, gairebé metòdic. Les seves pàgines combinen text continu amb il·lustracions acolorides, com si es tractés d’un manual o tractat científic. Però de seguida queda clar que no encaixa amb res conegut.

Els estudiosos solen dividir-lo en diverses seccions segons les imatges que conté. Hi ha pàgines dedicades a plantes inexistents, que recorden herbaris medievals però amb espècies que no corresponen a cap flora real. Altres pàgines mostren cercles astronòmics, constel·lacions i signes del zodíac, dibuixats amb una lògica pròpia.

Una de les parts més inquietants és la que representa figures humanes —majoritàriament femenines— immerses en tubs, banys o estructures que semblen sistemes hidràulics. No queda clar si es tracta d’al·legories mèdiques, rituals simbòlics o simples il·lustracions sense significat real.

Tot això va acompanyat d’un text escrit amb un alfabet desconegut però sorprenentment regular, com si respongués a una llengua coherent i no pas a una successió aleatòria de símbols.

Les grans hipòtesis

Davant d’un objecte tan estrany, les explicacions possibles s’han multiplicat al llarg del temps. Una de les primeres hipòtesis va ser que es tractés d’un text xifrat, una mena de codi complex destinat a ocultar coneixement sensible.

Altres investigadors han suggerit que el text podria estar escrit en una llengua natural avui desapareguda o transformada fins a resultar irreconeixible.

Un dels detalls més rellevants és que el text compleix la Llei de Zipf , la qual cosa indica que les paraules curtes apareixen més freqüentment que les llargues, un tret característic de les llengües naturals i no dels llenguatges artificials o de l'atzar

També hi ha qui defensa una explicació molt més prosaica: que el manuscrit sigui un engany, una falsificació antiga creada per semblar misteriosa i, per tant, valuosa. El fet que ningú hagi pogut demostrar-ho de manera concloent ha mantingut viva la polèmica.

cerca en google

Si es fa una cerca en internet en surten una multitud de resultats el que demostra el gran interès que ha suscitat el tema

Què diu la ciència sobre el seu misteri?

Un estudi recent de la Universitat de Yale (2021), veure annex a sota, ha utilitzat l'estadística per comparar-lo amb més de 300 llengües modernes i textos històrics.

L'estudi es basa en la creació de tres corpus de dades per a la comparació:

Corpus Voynich: Textos del manuscrit dividits per seccions (herbaris, astronòmics, balneològics, receptes i estels), mans de copistes i sistemes de transcripció .

Corpus Wikipedia: Mostres de 311 llengües modernes de 39 famílies lingüístiques diferents.

Corpus Històric: Divuit textos històrics transcrits en vuit llengües (com anglès mitjà, llatí o hebreu) per captar les convencions d'escriptura medieval, com l'ús d'abreviatures.

Aquestes són les conclusions:

1. No és un text "normal"

L'estudi revela que el Voynich té una entropia de caràcters inusualment baixa. Això significa que és extremadament predictible: les lletres es combinen seguint regles molt més rígides que en qualsevol llengua natural coneguda (com el català o el llatí).

2. Una estructura de paraula rígida

Mentre que en la majoria de llengües les lletres poden moure's amb certa llibertat, al Voynich certs caràcters apareixen només al principi, al mig o al final de la paraula. Aquesta estructura és tan estricta que ni tan sols l'ús d'abreviatures medievals explica aquesta raresa.

3. Les hipòtesis més probables

L'anàlisi suggereix que no és un simple engany aleatori (hoax), ja que té una estructura de paràgraf similar al llenguatge real. Les teories apunten a:

Llengua simplificada: Un sistema que ignora distincions fonètiques (com si s'haguessin eliminat vocals o tons).

Codificació interna: Un mètode d'escriptura que prioritza la posició dels caràcters per sobre de la parla natural.

En resum:

Tot i que s'assembla estadísticament a algunes llengües tonals (com el vietnamita o el venda) per la seva predictibilitat, el Voynich segueix sent un objecte lingüístic únic que no encaixa amb cap patró històric estàndard.

Infografia resum de l'estudi

La font del Manuscrit Voynich

Per facilitar l’estudi i la transcripció del text, s’han creat diverses fonts digitals que reprodueixen l’alfabet utilitzat al Manuscrit Voynich. Aquestes fonts permeten representar els símbols originals en documents moderns i analitzar-ne patrons, freqüències i estructures.

Una de les referències habituals és la denominada font del Manuscrit Voynich, que agrupa diferents sistemes de transcripció desenvolupats pels investigadors al llarg del temps.

El sistema més estès és l’anomenat EVA (European Voynich Alphabet), un estàndard de transliteració que associa cada símbol del manuscrit a un caràcter llatí convencional, sense atribuir-li cap significat lingüístic. EVA – Voynich Alphabet

A partir d’aquests sistemes s’han desenvolupat fonts en format TTF (TrueType Font) que permeten escriure “en Voynich” amb ordinadors moderns. Aquestes fonts no serveixen per traduir el manuscrit, però són eines clau per a la recerca i l’anàlisi computacional del text.

En aquest sentit, la font del Manuscrit Voynich no és una clau per entendre’l, sinó una eina per estudiar-lo amb rigor. Veure la infografia del resum

Font Voynich

Per què ens fascinen tant els enigmes irresolts

Potser el veritable poder del Manuscrit Voynich no rau en el que diu, sinó en el que no diu. Vivim envoltats d’informació, dades i explicacions. Ens costa acceptar que alguna cosa pugui resistir-se, dècada rere dècada, a ser compresa.

El manuscrit actua com un mirall: projectem sobre ell les nostres obsessions —el desig de descobrir secrets, de trobar patrons, de creure que tot té una resposta amagada. En aquest sentit, el Voynich no és només un llibre antic, sinó una prova dels límits del coneixement humà.

El Manuscrit Voynich no és l'únic llibre que no s'ha pogut desxifrar. És el cas del Còdex Rohonczi és un fascicle manuscrit il·lustrat d'autor desconegut, amb text en una llengua i un sistema d'escriptura desconeguts, que va aparèixer a Hongria a principis del segle XIX.

Pàgines del Còdex Rohonczi

Conclusió

El Manuscrit Voynich continua sent un objecte fora del seu temps: massa estructurat per ser un joc, massa opac per ser un llibre de coneixement convencional. Potser algun dia serà desxifrat. O potser no. En qualsevol cas, el seu valor no rau tant en la resposta final com en la pregunta persistent que planteja: fins on arriba, realment, la nostra capacitat de comprendre el passat?

Referències.

L’entrada més extensa i detallada, amb nombroses referències acadèmiques i actualitzacions constants.Voynich manuscript – Wikipedia (anglès)

Pàgina oficial de la biblioteca on es conserva el manuscrit, amb accés a la digitalització completa i informació institucional. Voynich Manuscript – Beinecke Rare Book & Manuscript Library (Yale University)