Guerra, despeses i vergonya
Mines, corrupció i sang al Rif: de Tetuán a Alhucemas (1860–1926)
Els desastres de les guerres colonials d’Espanya al Marroc
Tetuan, Wadrass, El Barranco del Lobo, El Gurugú, Annual, Alhucemas… noms per a la història i per a la vergonya.
Espanya, aferrada a unes glòries imperials perdudes, va voler netejar l’honor de la pèrdua de les antigues colònies i s’embarcà en l’ocupació del nord del Marroc i el Sahara.
De la glòria imperial a la diplomàcia simbòlica
Des del segle XIX fins a començaments del XXI, Espanya ha viscut diverses guerres i conflictes al Marroc. Darrere de cada episodi hi ha una barreja de propaganda colonial, interessos econòmics i ferides polítiques encara obertes.
- Guerra d’Àfrica (1859–1860)
Espanya declara la guerra al soldà del Marroc després d’incidents a Ceuta. Les batalles de Tetuán i Wad-Ras acaben amb victòria espanyola i annexió de territoris propers a Ceuta i Melilla.
- Conflictes colonials de Melilla i el Rif (1893–1912)
Revoltes locals i atacs de tribus rifenyes contra les posicions espanyoles. Espanya amplia el seu domini fins a consolidar el Protectorat del Marroc (1912).
- Guerres del Rif (1909–1927)
Enfrontaments amb les tribus del Rif dirigides per Abd el-Krim. El desastre d’Annual (1921) i el desembarcament d’Alhucemas (1925) marquen els extrems d’una guerra de sang i corrupció. Finalment, França i Espanya derroten Abd el-Krim.
- Guerra d’Ifni i del Sàhara (1957–1958)
Després de la independència del Marroc, esclaten combats entre tropes espanyoles i marroquines a Ifni i al Sàhara Occidental. Espanya manté el control temporal però inicia la retirada.
- Retirada del Sàhara Occidental (1975)
Amb Franco moribund, Espanya abandona el territori després de la “Marxa Verda” i els Acords de Madrid. El Marroc ocupa el Sàhara, i comença el conflicte amb el Front Polisario.
- Incident de l’illot de Perejil (2002)
Un episodi menor però simbòlic: un grup de gendarmes marroquins ocupa l’illot de Perejil, prop de Ceuta. Espanya respon amb una operació militar fulminant i l’incident es resol diplomàticament.
La guerra del Rif.
Allà, les tropes espanyoles es van enfrontar no només a un territori hostil i muntanyós, sinó sobretot a un poble decidit a resistir. Les campanyes colonials es convertiren en un pou sense fons de recursos i vides humanes, on els governants espanyols intentaven salvar l’orgull amb sang de soldats de lleva.
El desastre d’Annual (1921), amb més de 10.000 morts en pocs dies, simbolitza fins a quin punt la combinació d’improvisació, corrupció i menyspreu per les tropes portava a la tragèdia. Mentre la classe política es dividia entre excuses i silencis, els caps militars amagaven responsabilitats i les famílies obreres ploraven els seus fills.
Però no tot eren banderes i himnes: darrere de la retòrica patriòtica hi havia interessos econòmics molt concrets. El nord del Marroc amagava jaciments de ferro i plom al Rif, explotats per empreses com la Compañía Española de Minas del Rif, que alimentaven la indústria europea. També les salines i altres recursos naturals esdevenien font de beneficis per a una minoria d’empresaris i polítics ben connectats. Els qui enviaven tropes i aprovaven pressupostos militars sovint tenien participacions en aquestes companyies.
El grau de corrupció era tan alt que molts contractes d’abastiment i logística es concedien a dit, amb sobrecostos escandalosos. Els soldats mal equipats i mal nodrits eren la prova viva d’aquesta corrupció sistèmica, mentre els intermediaris i proveïdors feien fortuna. L’honor nacional es convertia en una excusa per protegir butxaques privades.
Els soldats de lleva: sang dels pobres
La guerra del Marroc no la van patir ni els generals africanistes ni els empresaris que es lucraven amb les mines. La van patir els soldats de lleva i de cupo, nois joves de famílies humils que eren enviats al Rif gairebé sense preparació, ni equipament adequat.
Molts d’ells es trobaven en condicions infrahumanes: set i gana permanents, uniformes escassos, sabates que es desfeien a les muntanyes pedregoses i malalties com el tifus o la disenteria que causaven tantes morts com les bales.
El sistema era encara més cruel perquè estava marcat per la desigualtat social: els fills de les famílies benestants podien comprar-se l’exempció del servei militar pagant unes 2.000 pessetes —una fortuna per a la majoria de treballadors. Així, els pobres morien a les trinxeres del Rif mentre els rics continuaven fent vida còmoda a casa.
Aquest escàndol va alimentar la ràbia popular i fou un dels detonants de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), quan centenars d’obrers es revoltaren contra la mobilització forçosa per embarcar-se cap al Marroc.
El cost humà. Principals batalles i desastres al Marroc
- Batalla de Tetuán (1860)
➝ Uns 2.000 morts marroquins i uns 700 espanyols.
- Batalla de Wad-Ras (1860)
➝ Prop de 1.500 baixes marroquines, 400 espanyoles.
- El Barranco del Lobo (1909)
➝ Uns 1.200 soldats espanyols morts, majoritàriament de lleva.
- El Gurugú (1911)
➝ Més de 2.000 baixes espanyoles en diferents combats.
- Desastre d’Annual (1921)
➝ Entre 10.000 i 12.000 soldats espanyols morts en pocs dies.
- Batalla d’Alhucemas (1925)
➝ Uns 3.000 morts rifenys i prop de 800 baixes espanyoles i franceses.
Alfons XIII i la guerra del Rif
.
El rei Alfons XIII va tenir un paper directe i molt polèmic en la guerra del Rif. Entusiasta de les aventures militars i obsessionat amb recuperar el prestigi imperial, va donar suport actiu a l’ocupació del nord del Marroc.
Mantenia una relació molt pròxima amb els generals africanistes, especialment amb Silvestre, a qui animava personalment a avançar sense reforços suficients. Aquella temeritat acabà en el desastre d’Annual (1921), una derrota humiliant per a Espanya. Veure amb més detall l'article Campi qui pugui a Annual d'aquest blog.
Malgrat la tragèdia i els milers de morts, Alfons XIII mai va assumir responsabilitats. Al contrari, va protegir els militars implicats i va silenciar l’expedient Picasso, que havia d’investigar les causes del desastre.
La seva complicitat amb l’exèrcit i la corrupció de la guerra del Rif van erosionar encara més el prestigi de la monarquia i van preparar el terreny per a la caiguda d’Alfons XIII el 1931 i la proclamació de la Segona República.
El final de la guerra i les seves conseqüències
El final de la guerra del Rif no va arribar per mèrit propi de l’exèrcit espanyol, sinó per una combinació de factors externs i d’intrigues polítiques. Després del desembarcament d’Alhucemas (1925) —una operació conjunta amb França— les tropes espanyoles aconseguiren finalment establir-se a la regió. Però la victòria no va ser només militar: es va aconseguir comprant la voluntat de diversos cabdills tribals del Rif, a canvi de diners i privilegis.
Alhora, el líder de la resistència, Abd el-Krim, va cometre l’error estratègic d’enfrontar-se també als francesos. Això permeté una repressió conjunta hispano-francesa. Finalment, el 1926, fou derrotat i es lliurà als francesos, que el detingueren i el deportaren a l’illa de Reunió, a l’oceà Índic.
Així, Espanya va poder proclamar la seva victòria al Rif, però no fou més que una pau comprada amb or, sang i corrupció, i apuntalada gràcies a l’ajut decisiu de França.
Les conseqüències per Espanya foren profundes: la guerra colonial alimentà el malestar social que desembocà en la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), obrí el camí a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i consolidà una casta militar d’“africanistes” que, anys després, tindria un paper central en el cop d’estat de 1936 i la Guerra Civil espanyola.
La figura del rei Alfons XIII va ser assenyalada per alguns sectors crítics com l’últim responsable del desastre imperial. Annual va impactar en la consciència dels espanyols, i un poble habitualment pacífic, en general contrari a l’expansió imperial i a la guerra, va clamar venjança.
Els generals africanistes
- Francisco Franco Bahamonde – Futur dictador, generalíssim del bàndol sublevat.
- Emilio Mola Vidal – “El Director” de la conspiració.
- José Sanjurjo Sacanell – Antic Alt Comissari al Marroc, mort en accident aeri.
- Manuel Goded Llopis – Destinat a Barcelona, fracassà i fou afusellat.
- Juan Yagüe Blanco – General legionari, responsable de massacres com la de Badajoz.
- Gonzalo Queipo de Llano – Clau a Sevilla, famós pels discursos radiofònics incendiaris.
- Andrés Saliquet Zumeta – Cap de l’Exèrcit del Centre.
- Miguel Cabanellas Ferrer – President inicial de la Junta de Defensa Nacional.
- José Millán-Astray y Terreros – Fundador de la Legió, propagandista i símbol de l’africanisme militar.
Bibliografia recomanada
- Sebastián Balfour – Abrazo mortal. De la guerra colonial a la guerra civil en España y Marruecos (1909-1939). Ed. Península, 2002.
- Gabriel Cardona – El poder militar en España. Alianza Editorial, 1983.
- A cien años de Annual - Desperta Ferro Revistas
- Mariano Fernández-Aceytuno – Annual 1921. Crónica de un desastre. La Esfera de los Libros, 2001.
- Luis Miguel Francisco – Annual 1921. El desastre de España en el Rif. Ed. Nowtilus, 2010.
- Bernabé López García – Historia de Marruecos en la época contemporánea. Síntesis, 2000.
- Juan Pando Despierto – Historia secreta de Annual. Ed. Temas de Hoy, 1999.
- Josep Maria Prous i Vila - Quatre gotes de sang. (Dietari d'un català al Marroc) - Llibería Catalonia 1936
- Laura Casielles - Arena en los ojos. Libros del K.O.
Més informació:
Videos:
- Moltes gotes de sang
- Corresponsales en la Guerra del Rif: Marruecos 1906-1927 - Documental de Historia
- 100 años de Annual: donde España retorció su historia
- La guerre du Rif : l'insurrection d'Abd el-Krim contre l'Espagne et la France - Culture #6
- Documental 'El desembarco de Alhucemas: la operación militar que terminó con la Guerra del Rif'
Podcasts:
Glossari de termes relacionats amb la guerra del Marroc
- Aduar: Campament de beduïns format per tendes o barraques.
- Aguada: Acció d’anar a buscar aigua per a la tropa, animals o cuina; sovint perillosa en zones seques.
- Almiar: Pila de palla, farratge o cereal col·locada al voltant d’un pal vertical per conservar-la.
- Askari: Soldat indígena al servei dels exèrcits colonials europeus (s. XIX–XX).
- Blocao (blockhaus): Petites fortificacions de troncs, maçoneria i sacs terrers, sovint envoltades de filferro espinós.
- Cabila: Tribu amaziga (bereber) i el seu territori.
- Caíd: Cap d’una cabila.
- Chelja: Varietat de les llengües amazigues parlada al Rif.
- Chilaba: Peça de roba amb caputxa utilitzada pels moros.
- Espingarda: Escopeta de pedra foguera llarga, usada ocasionalment pels rifeños.
- Estopí: Artefacte d’iniciació per a les càrregues d’artilleria.
- Flus: Diners (en àrab dialectal).
- Guerrilla: Tropa lleugera que fa exploracions i inicia escaramusses.
- Gumía: Daga lleugerament corbada utilitzada pels moros.
- Habibi: En àrab, “estimat”, “amat”, “amic” o “company”.
- Harca: Expedició militar irregular formada per tropes indígenes al Marroc.
- Lebel: Fusell de repetició francès, també utilitzat pels rifeños.
- Máuser: Fusell alemany de tancament manual; a Espanya es va usar el model 1893.
- Paco: Nom donat al tret d’un franctirador rifeño; dispar inesperat a distància.
- Paqueig: Foc intens i continu procedent de diverses posicions enemigues.
- Remington: Rifle robust utilitzat per la Policia Indígena i pels rifeños.
- Tabor: Unitat bàsica dels Regulares, similar a un batalló reduït.
- Zoco: Mercat tradicional del nord d’Àfrica.
Terços i tropes colonials
- Tercio de la Legión (La Legió): Força d’infanteria d’elit creada el 1920 per operar al Marroc; coneguda per la seva duresa i disciplina.
- Regulares: Tropes indígenes al servei d’Espanya, amb oficialitat espanyola; considerades excel·lents combatents en terreny muntanyós.
- MIA (Mehal·les d’Infanteria Auxiliar): Unitats marroquines reclutades i dirigides per oficials espanyols; d’estructura flexible i funcions diverses.
Unitats militars generals
- Regiment: Unitat militar gran composta per diversos batallons.
- Batalló: Unitat intermèdia formada habitualment per 3 o 4 companyies.
- Companyia: Unitat bàsica d’infanteria, comandada normalment per un capità. Es composa entre 100 i 250 soldats, segons el moment i el tipus de tropa.
Armes col·lectives i artilleria emprada
- Canons Krupp: Artilleria d’origen alemany de 75 mm, molt utilitzada per tropes espanyoles al Marroc.
- Canó Schneider: Peça d’artilleria francesa de 70 i 75 mm, comuna en operacions colonials.
- Hotchkiss M1914: Ametrelladora francesa de funcionament per gas, utilitzada per francesos i eventualment capturada pels rifeños.
- Maxim: Una de les primeres ametralladores pesants; Espanya en va utilitzar versions modificades.
- Colt-Browning M1895: Ametrelladora de trípode utilitzada en posicions defensives espanyoles.
- Lewis: Ametralladora lleugera britànica, adoptada puntualment per unitats espanyoles.
- Mondragón (més escàs): Fusell semiautomàtic mexicà, capturat en petites quantitats en circuits de contraban.
Termes sociològics i culturals
- Amazic (o Amazigh): Nom amb què s’autodenomenen els pobles berebers del nord d’Àfrica. Significa “home lliure” o “persona noble”. Inclou múltiples pobles i llengües (rifeny, tamazight, cabília, etc.).
- Bereber: Terme històric utilitzat pels europeus i àrabs per referir-se als pobles amazics. Actualment es considera menys precís, però encara és d’ús comú.
- Rifeny: Habitants del Rif, majoritàriament amazics. Van liderar la resistència contra Espanya i França sota Abd el-Krim.
- Zoco: Mercat tradicional setmanal on es fa intercanvi de productes, bestiar i artesania; espai social central en el món amazic.
- Zahó / Zoho / Zaho (forma variable): En context nord-africà pot referir-se a comunitats, grups o espais de trobada; el significat concret varia per dialecte i regió.
- Makhzen: Sistema d’autoritat tradicional marroquina, que combina poder polític, militar i tributari al voltant del sultà.
- Djebel (Jbel): Terme àrab que significa “muntanya”; molt usat en topònims del Rif.
- Dar: Casa o residència; en molts pobles designa la unitat familiar ampliada.
Termes geogràfics (posicions, llocs i escenaris del Rif)
- Abarrán: Posició avançada espanyola caiguda el 1 de juny de 1921; preludi del desastre d’Annual.
- Igueriben: Fortí proper a Annual; assetjat del 14 al 21 de juliol de 1921. La seva caiguda va precipitar la desfeta.
- Annual: Punt central de la derrota espanyola del 22 de juliol de 1921.
- Arruit (Monte Arruit): Fortí on es va concentrar la retirada final i on es produí la massacre del 9 d’agost de 1921.
- Sidi Dris: Posició al litoral, destruïda en els atacs coordinats de juliol de 1921.
- Zeluán: Població on es van reagrupar forces després del col·lapse d’Annual.
- Ben Tieb: Crucial nus de comunicacions entre Melilla i l’interior, amb destacaments i línies de subministrament.
- El Batel: Posició fortificada situada a la ruta cap a Annual; sovint envoltada per forces rifeñes.
- Zoco el-Telatza: Mercat i enclavament estratègic utilitzat com a punt d’aprovisionament i control territorial.
- Gurugú: Massís muntanyós dominant Melilla; escenari de combats i posicions defensives.
- Alhucemas: Badia on el 1925 es va dur a terme el desembarcament que va decantar la guerra.
- Kebdana: Regió tribal, sovint partida entre aliances i oposicions a Espanya.
- Beni Urriaguel (Aït Ouriaguel): Cabila d’Abd el-Krim, nucli principal de la resistència rifeña.
- Ras Medua: Posició intermèdia a la línia d’Annual, sovint amenaçada.
- Tizzi Azza: Coll muntanyós que controlava el pas entre zones clau del front oriental.
- Nador: Localitat costanera i centre logístic imprescindible per a l’exèrcit espanyol.
- Melilla: Principal base militar espanyola al Rif oriental i punt d’arribada de reforços.
