La tecnologia abans que existís

Abans que existissin els submarins moderns, els helicòpters, els drons o els viatges espacials, algunes d'aquestes tecnologies ja havien aparegut a les novel·les de Jules Verne.

No sempre les va descriure amb precisió i, en alguns casos, els mecanismes que proposava eren impossibles. Malgrat això, moltes de les seves màquines contenien idees que recorden sorprenentment tecnologies desenvolupades dècades més tard.

Verne partia dels coneixements científics i dels experiments del segle XIX i es preguntava fins on podrien arribar. El resultat va ser una col·lecció de vehicles, aparells i sistemes que encara avui associem amb el futur.

En aquest article no parlarem tant de l'escriptor com de les màquines que va imaginar. Podeu conèixer millor la seva vida i la seva obra en el post Jules Verne: l'escriptor que va imaginar el futur.

El Nautilus: un submarí completament autònom

El gran invent tecnològic de Jules Verne és, sens dubte, el Nautilus, el submarí comandat pel capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí, publicada entre 1869 i 1870.

Els submarins no eren una invenció completament nova. Durant el segle XIX ja se n'havien construït diversos prototips, però eren embarcacions petites, amb poca autonomia i molt perilloses per a la tripulació.

El Nautilus, en canvi, era una gran nau submarina capaç de viatjar durant llargs períodes sense dependre de ports ni de vaixells de suport.

Un submarí elèctric

La nau funcionava amb electricitat, que alimentava el motor, la il·luminació, els instruments i els diferents sistemes de bord.

A l'interior disposava de:

• una gran sala de màquines;
• una biblioteca;
• un laboratori;
• una sala amb instruments científics;
• dipòsits per controlar la immersió;
• grans finestrals per observar el fons marí;
• equips de busseig per sortir a l'exterior.

L'electricitat ja era coneguda quan es va escriure la novel·la, però encara no s'havia convertit en la gran font d'energia que seria durant el segle XX.

Què va anticipar?

El Nautilus no és una descripció exacta d'un submarí modern. Tanmateix, anticipa algunes de les característiques que acabarien definint-los:

• propulsió independent de la superfície;
• llargs períodes de navegació submarina;
• producció d'electricitat a bord;
• espais habitables per a la tripulació;
• instruments de navegació i observació;
• ús científic del submarí.

Els submarins nuclears actuals poden passar mesos sota l'aigua gràcies a una font d'energia pròpia. En aquest sentit, s'apropen molt més al concepte del Nautilus que qualsevol submarí existent en temps de Verne.

Les escafandres del capità Nemo

Els tripulants del Nautilus podien abandonar la nau i caminar pel fons marí gràcies a uns equips de respiració autònoms.

Les escafandres i els aparells de respiració subaquàtica ja s'estaven desenvolupant durant el segle XIX. Verne, per tant, no els va inventar. Però els va integrar dins d'un sistema complet d'exploració submarina.

Els equips descrits a la novel·la permetien:

• transportar una reserva d'aire;
• respirar sense connexió amb la superfície;
• caminar pel fons marí;
• il·luminar l'entorn;
• comunicar-se mitjançant senyals.

La idea s'apropa al que posteriorment farien els equips de busseig autònom, especialment després del desenvolupament de l'Aqua-Lung per Jacques-Yves Cousteau i Émile Gagnan durant la dècada de 1940.

Una càpsula per viatjar a la Lluna

A De la Terra a la Lluna, publicada el 1865, els membres del Gun Club de Baltimore construeixen un canó gegant per enviar un projectil tripulat fins a la Lluna.

La novel·la conté diversos elements que recorden els viatges espacials del segle XX:

• una càpsula tancada;
• una tripulació de tres persones;
• un llançament des dels Estats Units;
• una trajectòria calculada matemàticament;
• l'experiència de la ingravidesa;
• el retorn a la Terra;
• l'ameratge a l'oceà.

Algunes d'aquestes coincidències amb les missions Apollo són sorprenents, però cal distingir la nau del sistema de llançament.

No era un coet

Verne no va imaginar un coet espacial com els actuals. La seva càpsula era un projectil disparat per un canó de dimensions extraordinàries.

Aquest sistema seria inviable per transportar persones. L'acceleració produïda pel tret mataria immediatament els ocupants i el projectil no disposaria d'un sistema adequat per corregir la trajectòria.

Malgrat aquest error, la idea d'encapsular una tripulació dins d'una nau preparada per viatjar per l'espai s'apropa al concepte de les càpsules espacials que s'utilitzarien un segle més tard.

Verne va encertar millor la forma del vehicle i l'organització del viatge que no pas el mecanisme necessari per enlairar-lo.

L'Albatros: helicòpter, vaixell volador o dron?

A Robur el Conqueridor, publicada el 1886, apareix l'Albatros, una enorme aeronau més pesant que l'aire.

En aquella època, molts inventors creien que el futur de l'aviació pertanyia als globus i als dirigibles. Robur defensa una idea diferent: una màquina voladora que es manté a l'aire gràcies a la força produïda per nombroses hèlixs.

L'Albatros disposa de:

• múltiples hèlixs verticals que proporcionen sustentació;
• hèlixs horitzontals per avançar;
• motors elèctrics;
• una estructura allargada semblant a la coberta d'un vaixell;
• capacitat per enlairar-se i aterrar verticalment.

No era exactament un helicòpter, perquè no utilitzava un gran rotor principal. Tampoc no era un dron, ja que estava tripulat i no funcionava de manera autònoma.

La seva configuració, però, recorda els multicòpters actuals, que es mantenen a l'aire gràcies a diversos rotors distribuïts al voltant de l'estructura.

Un precursor conceptual del dron

Els drons moderns depenen de sistemes electrònics que ajusten contínuament la velocitat de cada rotor per conservar l'estabilitat.

L'Albatros no disposava d'aquesta tecnologia. En una màquina real, coordinar mecànicament tantes hèlixs hauria estat extraordinàriament complex.

Per això és més rigorós considerar-lo un precedent literari dels vehicles d'enlairament vertical i dels multicòpters, no pas un dron en el sentit modern.

El Terror: un vehicle per terra, mar i aire

A L'amo del món, publicada el 1904, apareix una màquina encara més ambiciosa: el Terror.

Es tracta d'un vehicle multimodal capaç de transformar-se segons el medi per on circula. Pot funcionar com:

• un automòbil de gran velocitat;
• una embarcació;
• un submarí;
• una aeronau.

Un sol vehicle capaç de desplaçar-se per terra, navegar, submergir-se i volar continua sent una idea extremament difícil de portar a la pràctica.

Cada medi necessita característiques molt diferents. Un avió ha de ser lleuger; un submarí necessita una estructura resistent a la pressió; un automòbil necessita rodes, suspensió i adherència a la carretera.

S'han construït automòbils amfibis i alguns vehicles capaços de volar i circular per carretera, però encara no existeix cap màquina pràctica que reuneixi totes les capacitats del Terror.

L'illa artificial mòbil

A L'illa de l'hèlix, publicada el 1895, Verne va imaginar una enorme illa artificial construïda sobre una estructura flotant.

La ciutat, anomenada Standard Island, navegava per l'oceà Pacífic impulsada per grans hèlixs. Estava habitada per milionaris i disposava de carrers, habitatges, instal·lacions i serveis propis.

La idea recorda diversos projectes actuals:

• ciutats flotants;
• plataformes marines de grans dimensions;
• illes artificials;
• vaixells residencials;
• estructures oceàniques autònomes.

Els grans vaixells de creuer moderns poden transportar milers de persones i disposen de comerços, teatres, piscines, hospitals i altres serveis. Tot i això, continuen sent molt més petits i lleugers que la ciutat flotant imaginada per Verne.

La casa de vapor

A La casa de vapor, publicada el 1880, un grup de viatgers recorre l'Índia dins d'un habitatge mòbil arrossegat per un enorme elefant mecànic.

L'animal artificial funcionava amb una màquina de vapor i amagava a l'interior el mecanisme de propulsió.

El vehicle reunia dues idees tecnològiques:

• un mitjà de transport motoritzat capaç de circular sense rails;
• una casa preparada per viatjar.

Es pot considerar una versió imaginativa dels primers vehicles terrestres de vapor i, al mateix temps, un precedent literari de les autocaravanes.

Les comunicacions del futur

A París al segle XX, escrita al voltant de 1860 però no publicada fins al 1994, apareix una societat dominada per la ciència, la indústria, les finances i les comunicacions.

La novel·la descriu:

• grans xarxes telegràfiques;
• transmissió ràpida de documents;
• màquines de càlcul;
• sistemes financers altament automatitzats;
• transports urbans ràpids;
• una ciutat intensament electrificada.

Alguns d'aquests sistemes han estat comparats amb el fax, les calculadores modernes, la banca electrònica i les xarxes de comunicació.

No es pot afirmar que Verne hagués imaginat Internet o la videoconferència tal com les coneixem avui. El que sí que va anticipar va ser una societat en què la informació circulava ràpidament a través d'una gran infraestructura tècnica.

Les armes controlades per la ciència

A Davant la bandera, publicada el 1896, apareix el Fulgurador Roch, una arma d'una potència extraordinària capaç de destruir qualsevol vaixell que s'apropi.

La novel·la presenta diversos elements que es repetirien durant el segle XX:

• científics que desenvolupen armes devastadores;
• governs interessats a controlar la nova tecnologia;
• segrest d'inventors;
• armes capaces d'actuar a gran distància;
• perill que una innovació caigui en mans criminals.

Més que anticipar una arma concreta, Verne va plantejar un problema que continua vigent: la responsabilitat dels científics i dels estats davant de tecnologies amb una enorme capacitat destructiva.

Els invents en una sola taula

Va predir realment aquests invents?

Dir que Jules Verne va predir el futur és una manera atractiva de resumir la seva obra, però no sempre és exacta.

Moltes de les tecnologies que apareixen a les seves novel·les ja existien de manera experimental:

• els submarins;
• les escafandres;
• els motors elèctrics;
• les màquines de vapor;
• els globus;
• els sistemes telegràfics.

La seva aportació consistia a combinar aquests avenços i imaginar-los més grans, més potents, més autònoms i integrats dins de sistemes molt més complexos.

No va inventar el submarí, però va imaginar com podria arribar a ser un submarí del futur. No va inventar l'helicòpter, però va defensar literàriament les aeronaus més pesants que l'aire. No va descriure un coet modern, però va convertir el viatge tripulat a la Lluna en un projecte tecnològic.

Quan la idea és correcta però el mecanisme no

Alguns dels invents de Verne parteixen d'una intuïció correcta però utilitzen una solució impossible.

El millor exemple és el viatge a la Lluna.

La idea general era encertada:

• construir una càpsula;
• protegir-ne els ocupants;
• calcular la trajectòria;
• viatjar fora de l'atmosfera;
• tornar a la Terra.

El mecanisme del canó, en canvi, no podia funcionar.

Això mostra una diferència important entre imaginar una tecnologia i convertir-la en realitat. La literatura pot plantejar l'objectiu. La ciència i l'enginyeria han de trobar el procediment que permeti assolir-lo.

Referències

• Jules Verne: l'extraordinaire plutôt que le merveilleux — Gallica, Biblioteca Nacional de França
• Manuscrits de Jules Verne — Gallica, Biblioteca Nacional de França
• Paris au XXe siècle — Bibliothèque nationale de France
• Project Apollo Annotated Bibliography — NASA
• Rockets Educator Guide — NASA
• Vint mil llegües de viatge submarí
• De la Terra a la Lluna
• Robur el Conqueridor
• L'amo del món
• L'illa de l'hèlix