Inicis
Ens donem cops de cap contra parets blanques, impol·lutes i de decidits i perfectes angles rectes. Perquè no es veuen, perquè ens enganyen i quan ens hi apropem les passes que fem per arribar-hi són menys de les que pensàvem que havíem de fer.
I és així com buscant la manera de trobar la immaculada superfície llisa no ens n’adonem de com de senzill pot arribar a ser cercar el seu trobament d’eixos de coordenades. Aquell punt de l’univers que uneix frases, conceptes, materials, idees i colors. Records i sensacions en ja no només angles rectes.
I quan d’allò que tots en diem cantonades i no deixen de ser decisions de si volem veure principis o finals, de si volem veure vèrtexs o trobades; quan de tota cantonada n’extraiem el seu més senzill sentit i sabem fotografiar-ne la trobada, torna a aparèixer la paret blanca. O els horts entre autopistes. O el lapse de temps entre mirar i tocar. O qualsevol tros de tot dins d’una fotografia. Que és quan l’inici pren i roba tot el seu sentit i dimensió.
*text publicat a la Revista Diagonal 28. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!
