gomets

Evolucionem. Ens omplim la boca de parlar sobre nosaltres. Sobre tot el que hem aconseguit, sobre tot el que hem inventat i utilitzat. Sobre com hem pogut arribar fins aquí com a poble, com a civilització conseqüent amb els nostres principis, les nostres cultures, les nostres religions. Evolucionem i ens veiem tan, tan amunt que les nostres victòries ens enlluernen.

Evolucionem amb els ulls clucs i no ens n’adonem de la necessitat de recular. De demolir. De fer una passa enrere i recuperar antics engranatges que funcionen i que ens hem oblidat de defensar. Engranatges invisibles que ens mantenen al lloc on pertanyem i que hem omplert d’edificacions buides a primera i segona línia de mar.

Buidor interessada que no és més que el reflex d’un somni fals que ni tan sols és nostre. Un somni d’un turisme i uns interessos comercials que ens ha fet oblidar totes les bases. Que ens ha portat a no ser autosuficients com a poble. Que ens ha engolit i que és a punt de tornar-nos a enganyar i inflar amb una nova i permissiva llei de costes.

Evolucionem. I des de fa massa temps que ho fem per convertir-nos en el crònic, arquetípic, innocu i anacrònic parc d’atraccions i segona residència de l’Europa poderosa.

O reculem i demolim tot allò que ens han preestablert o ja no en quedarà res, del que érem i evolucionàvem.

Costa Brava, 1929. Josep Gaspar i Serra. © Institut Cartogràfic de Catalunya

*editorial de la Revista Diagonal 31. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!