gomets

Caiem sovint en un entorn de gestos que no mirem. En una política d’efectivitat immediata que ens manté inconscients rere un garbuix de promeses saludables. En una gesticulació estrident que només escoltem de passada perquè ens ha deixat d’interessar mirar.

I sense mirar ens perdem passes interessades i corroïdes que acaben d’hipotecar el que ens envolta. L’alegria per salvar els conreus del delta del Llobregat a canvi d’acabar de destrossar la costa de Tarragona és el gest polític triomfador. Aquell que no mirem perquè el problema ja és lluny de la capital i perquè l’interès turístic a algunes terres i a alguns caps preval per sobre de qualsevol altre.

Aquells gestos silenciosos i oportunistes d’inversions milionàries dels buscadors de repúbliques bananeres. Gestos per acabar de potenciar un sistema econòmic, el turístic, que ens ha portat a la pròpia destrucció del territori i a penjar d’un fil per haver abandonat tot interès en una economia productiva.

Aquests, els gestos silenciosos que hem deixat de mirar perquè les ferides són massa grosses com per continuar parant atenció a allò que ja no fa soroll. Però no mirar no evita, òbviament, l’inevitable. I serà quan haguem cregut que hem pujat al Dragon Khan, que sí que veurem que de baixada arriba l’hòstia. I aquesta hòstia serà un d’aquells gestos que deixaran marca.

*article a la Revista Diagonal 33. aconseguiu-la, subscriviu-vos-hi o e-fullegeu-la!

Evolucionem. Ens omplim la boca de parlar sobre nosaltres. Sobre tot el que hem aconseguit, sobre tot el que hem inventat i utilitzat. Sobre com hem pogut arribar fins aquí com a poble, com a civilització conseqüent amb els nostres principis, les nostres cultures, les nostres religions. Evolucionem i ens veiem tan, tan amunt que les nostres victòries ens enlluernen.

Evolucionem amb els ulls clucs i no ens n’adonem de la necessitat de recular. De demolir. De fer una passa enrere i recuperar antics engranatges que funcionen i que ens hem oblidat de defensar. Engranatges invisibles que ens mantenen al lloc on pertanyem i que hem omplert d’edificacions buides a primera i segona línia de mar.

Buidor interessada que no és més que el reflex d’un somni fals que ni tan sols és nostre. Un somni d’un turisme i uns interessos comercials que ens ha fet oblidar totes les bases. Que ens ha portat a no ser autosuficients com a poble. Que ens ha engolit i que és a punt de tornar-nos a enganyar i inflar amb una nova i permissiva llei de costes.

Evolucionem. I des de fa massa temps que ho fem per convertir-nos en el crònic, arquetípic, innocu i anacrònic parc d’atraccions i segona residència de l’Europa poderosa.

O reculem i demolim tot allò que ens han preestablert o ja no en quedarà res, del que érem i evolucionàvem.

Costa Brava, 1929. Josep Gaspar i Serra. © Institut Cartogràfic de Catalunya

*editorial de la Revista Diagonal 31. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!

Hi ha buits coberts que són ben plens. Tan, tan plens, que no es poden copsar amb una sola mirada. Ni amb un sol instant. Buits ben plens que necessiten d’una mirada complexa i mesurada en el temps. Plens que viuen de l’autoreferència per ser mesurats, de pedestals per ser observats.
On cal distanciar-se per autoreferenciar-se. Plens als que els hi neixen i creixen balcons, miradors que no tenen consciència de ser-ho, però buits molt plens que saben de la necessitat de ser vistos.
Un cel tapat que s’envolta i es trepitja, que es mira i es contrau, vergonyós. Que no es caça i se sap viu. Se sap.
Balcons que miren i es miren sense egocentrisme. Opcions de veure i seguir. De pujar més amunt i utilitzar. De ser-hi i mirar.

Der himmel über Berlin, Wim Wenders, 1987
Staatsbibliothek zu Berlin, Hans Scharoun, 1978

*text publicat a la Revista Diagonal 30. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!

Ens donem cops de cap contra parets blanques, impol·lutes i de decidits i perfectes angles rectes. Perquè no es veuen, perquè ens enganyen i quan ens hi apropem les passes que fem per arribar-hi són menys de les que pensàvem que havíem de fer.

I és així com buscant la manera de trobar la immaculada superfície llisa no ens n’adonem de com de senzill pot arribar a ser cercar el seu trobament d’eixos de coordenades. Aquell punt de l’univers que uneix frases, conceptes, materials, idees i colors. Records i sensacions en ja no només angles rectes.

I quan d’allò que tots en diem cantonades i no deixen de ser decisions de si volem veure principis o finals, de si volem veure vèrtexs o trobades; quan de tota cantonada n’extraiem el seu més senzill sentit i sabem fotografiar-ne la trobada, torna a aparèixer la paret blanca. O els horts entre autopistes. O el lapse de temps entre mirar i tocar. O qualsevol tros de tot dins d’una fotografia. Que és quan l’inici pren i roba tot el seu sentit i dimensió.

*text publicat a la Revista Diagonal 28. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!

Cada marge i moviment té una melodia que l’acompanya, una cançó i un ritme visual que embadaleix fins al punt de fer-nos perdre en les siluetes que s’immaterialitzen amb la velocitat. Moure’ns i mirar per la finestra té un estret lligam amb tot un seguit de músiques que ens acompanyen igual que ens acompanya el paisatge quan anem avançant.

Les alzines sureres marquen els Mi Bemolls i cada pal de catenària és un cop sec de tambor. Cep rere cep es mou dolçament la melodia i a cada edifici puja o baixa el volum. Els semàfors provoquen bruscos canvis de ritme i les estacions són eufòria i aplaudiments. Aquell Re l’ha marcat la muntanya llunyana i el Si el provoca cada forat del túnel que deixa passar la llum del Sol.

Recolzant el cap sobre el vidre imaginem les notes que calen per posar la banda sonora al viatge, i poc a poc, casa rere casa, matoll rere matoll i arbre rere nau industrial composem una simfonia clàssica, pop, electrònica i rock que abasta tots els instruments possibles.

I sobrepassem vinyes, i muntanyes, i sonen trompetes mentre ens movem per l’eixample, sentim xilòfons al travessar rius, silencis dolços al mirar el cel, i gaudim de solos de bateria cada vegada que travessem encreuaments de carreteres. I és llavors, just després d’haver-ho sentit i gaudit tot, que la travessia ens juga una mala passada i apareix un silenci tens després del qual no torna a aparèixer música. Que el monstre d’urbanització que travessem és de segona residència. I no hi ha ningú.

*text publicat a la Revista Diagonal 27. aconseguiu-la o e-fullegeu-la!