gomets

|tots els episodis|

No és estrany que després de compartir pis amb tanta gent que al principi és desconeguda, sigui justament la Raffaella la
que m’hagi fet escriure tot això. Simplement perquè ella és la persona que més s’allunya de la meva forma de pensar i viure que he conegut mai.
I perquè és la que més m’ha tret de polleguera, socialment parlant.

A vegades he pensat que escriure sobre ella era un acte cruel, que titular-ho tot plegat com ‘La Cosa’ era lleig, i que hauria de deixar de criticar pobres noies que no poden veure el que escric. Però cada vegada que ho he pensat i m’he sentit una mica malament, ella m’ha donat un nou motiu per escriure sobre les seves coses (i acabar-ho compartint aquí).
No sé si el que heu llegit sobre la Raffaella us ha semblat exagerat o no. Però us ben asseguro que, exceptuant algunes petites dosis de dramatisme, tot el que he escrit és completament real. I m’he deixat molt per dir, però tampoc cal parlar de la roba interior o de les terribles tendències polítiques de les que fa gala.

La Cosa no es diu Raffaella, òbviament li vaig canviar el nom. Però que no es digui així no vol dir que no continuï sent La Cosa. I que n’existeixin més. I que estiguin per tot arreu.
I tots els de la seva espècie de ben segur que s’enfoten de gent com nosaltres.

|en episodis anteriors|

Després de totes les catòliques queixes, la Cosa va marxar a Itàlia pagant el mes que tocava i deixant les seves coses al pis, fent-nos entendre que tornaria. Jo, és clar, percebia la seva possible tornada com una amenaça i de seguida vaig tancar-me a l’habitació per donar cops de cap contra la paret.

La veritat era que, si bé al principi la companya de pis la suportava i intentava ensenyar-li com sobreviure amb
alguna cosa més que pastanaga bullida, fins i tot ella va començar a pensar que la Raffaella era insuportable d’aguantar.
Jo ja ho pensava de feia temps, però m’aguantava i em desfogava escrivint sobre les seves ‘meravelles’.

Una setmana després de marxar amb la família, la Raffaella va trucar. Ens va explicar, tota emocionada, que tornaria a Barcelona només per recollir les coses i marxar: havia tornat amb l’amor de la seva vida. Amb ell era súper feliç i, per tant, es quedava a Itàlia.

Temps enrere, la Raffaella ja ens n’havia parlat, de l’amor de la seva vida. Ho feia dient que l’havia deixat perquè la menyspreava per com era: pels diners que tenia i perquè era incapaç d’estudiar res.
Ho explicava amb aquell to de veu tan seu, tan de fer llàstima. I ho va dir tantes vegades, buscant la nostra falsa complicitat, que al final al meu cap s’hi havien unit dos sentiments contraposats: el primer, una estranya simpatia incondicional cap al noi; el segon, adonar-me’n que si aquest paio havia estat amb ella, havia d’estar format per, com a mínim, tres quartes parts del mateix material que conformava la Cosa.
Junts podrien fer por, molta por, pensava. Però més por tinc ara d’anar a Itàlia i, per Murphy, trobar-me’ls.

És així com la Raffaella se’n va anar, com en una pel·lícula d’amor, tornant a casa per recuperar l’home de la seva vida. I suposo que com en qualsevol pel·lícula romàntica, segur que ambdós es mereixen mútuament.
Ara, segur que ja es podrien casar i començar a tenir fills; ella els criaria, els hi ensenyaria de lletra corporación dermoestética i els inscriuria a classes de muntar ponis. Quan ells es fessin grans, marxarien a Barcelona a emprenyar algú com jo, i li enviarien cartes a la mare dient que troben a faltar la collezione di machinine.

I jo aquí, sabent que s’acabava la història: quan vaig saber que la Raffaella es quedava a Itàlia amb el seu destí, vaig pensar que tot això, tota la història de la Cosa, no havia estat més que un conte de fades en tota regla, una simple i disneyana història de principesse.

|en episodis anteriors|

Un parell de mesos més tard, quan només faltaven dos o tres dies per acabar el mes, la Raffaella va decidir que passaria unes setmanes a Itàlia,
i que, per tant, no necessitava el pis.
Suposo que al seu caparró hi tenia un parell d’estratègies
possibles: la primera, marxar definitivament; la segona, marxar un mes i que li
guardéssim l’habitació per quan tornés a Barcelona.
Li vam dir que de cap de les maneres marxava avisant dos dies abans, en cap de setmana i entre els nostres exàmens; per tant, ens hauria de pagar el mes. I que encara menys, li buscàvem substitut només per quan ella no hi fos.
Total, només ens faltaria haver-nos d’estressar per què a última hora la Cosa canviés d’opinió.
En principi va acceptar el que li dèiem, però l’endemà es va aixecar amb algun peu estrany i va decidir que tot plegat no era just.
I prepareu-vos, perquè aquesta és l’escena més fantàsticament surrealista i dramàticament colpidora que aconsegueixo recordar.
La Cosa es va queixar, i quan la companya de pis discutia amb ella
sobre el tema i el mes que havia de pagar, a la Raffaella se li va escapar un increïblement fantàstic ‘perdóname Jesús
por tirar el dinero‘.
Jo, imaginant un Jesús amb mala cara, cansat d’ella i de les
seves imbecil·litats, no vaig poder reprimir un somriure maliciós des del
menjador.

|en episodis anteriors|

Si al principi la idea de la Raffaella era la
de fer servir la seva habitació com armari i quasi no aparèixer pel pis, amb el temps la cosa va anar canviant, i conforme es veia més sola a Barcelona, més dies passava al nostre sofà.
És per això que el zulo se li devia
quedar massa petit com per fer-lo servir d’habitació, i va començar a pensar en
buscar una altra habitació.

Però un dels quatre adjectius que la
defineixen és mandrosa (els altres tres són tonta, pija i cosa), i és per això
que, si bé començava un mes dient que el pròxim ja no hi seria, al cap de
quatre dies canviava d’opinió i continuava amb nosaltres. I és que tots els que hem hagut de buscar pis a Barcelona ho sabem: buscar cansa.

Tot i així, i encara que sembli increïble, hi va haver un mes en el que la Cosa va estar a punt de marxar:
va canviar d’opinió només dos dies abans d’acabar el mes, quan nosaltres ja havíem
començat a buscar-li substitut o substituta.
El fet és que un dia va arribar,
es va estirar al sofà a mirar la tele i a fumar. I va pensar que es quedaria un
mes més. Jo ja m’ho esperava, però la pobra noia que venia expressament a veure
l’habitació i es mostrava interessada, es va trobar a la Cosa al menjador,
fumada, dient-li que l’habitació era seva, seva i seva.

En aquell precís instant de vergonya aliena, l’hauríem d’haver fet directament fora, però tots tenim una part de mandrosos dintre nostre: millor cosa coneguda que psicòpata per conèixer.

|en episodis anteriors|

Recordo perfectament què és la primera cosa que va demanar el primer dia que va passar al pis: maria. Una de les seves grans passions.

També recordo aquell dia que va demanar un taxi, i que quan ella ja havia sortit a buscar-lo, el taxista va trucar tres vegades per dir que no hi havia ningú. Però sí que hi era, sota un núvol de fum que la cobria.
Més tard la Raffaella ens va explicar que, quan va trobar el taxi, li havia dit al taxista d’anar al carrer sant Antoni, i van voltar junts per tota Barcelona per trobar-lo. Ni passeig, ni ronda: carrer. I es veu que no existeix.
Al final el taxista la va fer fora del taxi. No puc ni arribar a imaginar la que devia liar la Cosa, fumada, per treure de polleguera al taxista, gremi que ja per definició se les veu de tots colors.
Després de baixar, va pujar a un altre taxi, i per algun tipus d’il·luminació divina, en comptes de demanar carrer sant Antoni, va optar per sant Eusebi. I va arribar on volia anar al principi.

I és que una equivocació la té qualsevol. Però és després de torrecollonades com aquesta quan te la trobes parlant per telèfon amb la seva família, i t’indignes perquè els hi explica que Barcelona no li agrada gens. I per què no li agrada? doncs perquè aquí els joves només es droguen i surten de festa.

|en episodis anteriors|

La Cosa és la típica italiana pija no gaire alta que s’intenta cuidar.
I dic que s’intenta cuidar, primer, perquè es traumatitza per la més mínima rascada que es faci a la pell (com si fos una ferida oberta que l’hagués de portar a la tomba), i segon perquè, tot i que no està grassa, diu que es vol aprimar.

Però té problemes per entendre el concepte de fer règim. Entre d’altres coses estranyes, s’aplica una espècie d’injeccions a l’abdomen per aconseguir no sé ben bé què. Ni ganes de saber-ho. Ho deu explicar alguna d’aquestes revistes horribles sobre la dona i la bellesa que ella es mira. I no ho entenc, perquè després d’anar-se a punxar, sempre es menja tota una exquisida selecció de marranades. Deuen ser injeccions miraculoses.
Però el millor va ser aquella barreja fastigosa de sàlvia, suc de llimona i pebre vermell que es va estar bevent durant uns quants dies seguits. I només bevia això, allà, estirada al sofà amb una ampolla que contenia un líquid marronós i lleig. Jo no n’hagués fet ni un sol glop, i d’aquí dedueixo que la Raffaella ha de tenir, ben amagadeta dins del seu caparró, una mica de força de voluntat.

Però tinc ben clar que no va complir les regles i que la barreja no va ser l’únic que bebia durant aquells dies. Sé del cert que com a mínim menjava galetetes. I en part me n’alegro: imagina que li agafa un xungo per fer aquestes dietes i que me n’he d’ocupar jo!

|en episodis anteriors|

Sembla ser que les nostres insinuacions donen fruits. Definitivament, i després de fer-la patir uns quants dies amb una tele que no funciona, la Raffaella diu que ens en compra una de nova.
Visca!
En el fons l’entenc. Passar-se el dia al sofà sense tele ha de ser una mica més avorrit que fer-ho amb tele. I això es nota.
Però La Cosa és un pou de sorpreses.
Al pis ja celebràvem la nostra victòria quan al seu interior, la mandra ja havia guanyat a l’avorriment. Que aixecar-se del sofà per comprar una tele cansa, vaja.
Vam haver d’aplaçar celebracions indefinidament, ja que l’endemà la Raffaella va marxar amb una amiga a fer un viatge a Málaga.
Quan va tornar, dies després, ens va explicar que la seva amiga s’havia aprofitat d’ella. Que li havia hagut de pagar tot el viatge i capricis perquè havia fet veure que no portava diners. Que s’havia acabat això de gastar.
Que ens quedàvem sense tele.