tot mirant cine italià em ve al cap que ja ha passat un any d’haver-ho caminat tot. i me n’enorgulleixo de que siguin precisament els carrers (i les geladeries) el que recordo i no aquella fontana di trevi plena de turistes amb barrets per a que no els cremi el sol, havent hagut de baixar un moment de l’autocar.
Quan no ens preocupa entreveure desenfocadament les cantonades de la finestra per poder veure nítidament l’horitzó.
Observem el fresc del fons, encaixat i construït rere línies distorsionades que delimiten tot allò que ens sembla superflu i desestimable de tot allò que val la pena ser.
Tot allò del límit que amb prou feines percebem doblat, que amb prou feines entenem com a nostre. Però que és tan propi com tota la resta i que és el primer que necessita ser canviat.
puc afirmar sense vacil·lar que sóc addicte a l’all. tan addicte que aquella oloreta dels dits és una de les meves olors preferides. tan, tan addicte, que potser hi sóc fins i tot immune. immune a menjar-ne sense sensació de sobredosis o d’alè turbulent. i és llavors quan pensant me n’adono que sóc incapaç de menjar-los sencers. ben cuinats, amb una pinta que impressiona, però sencers. potser és que hi ha dosis que colpeixen, potser és que psicològicament parlant, menjar-los a trossets em fa ser menys conscient del munt de cabeces que m’estic menjant.
La sort feu que Carles, 23 anys, divorciat de professió, dos fills i amb tota una vida per darrere,
El destí uní Marc i Martí, fills de Carles, divorciat,
La divina providència feu aparèixer un Ka, de Ford,
portés Martí i Marc a bord.
No va ser el bon gust ni la sempre present correcció humana qui esquitxà de sang la carrosseria, però sí fou l’aberrant gust de l’espectacularitat que feu que,
Maria, drogaaddicta i ara aferrada defensora dels animals,
cridessin espectacularment a l’uníson, divinament acompanyats per les campanes de l’església del poble.
El moment propicia que Carles, divorciat, admirat i consternat, fixi la seva mirada en Maria, drogaaddicta, atabalada i naturalment consternada.
I fou llavors quan l’amor, de Cacharel, uní divorciat amb pretensions i drogaaddicta naturista amb tota l’eternitat palpable al seu davant.
Dissabte 14.10.06 – 18.36 | Calafell. agafem el tren.
18.57 | Sitges. com m’arriba a satisfer haver descobert el festival de cine i tornar-hi any rere any.
Amb calor, ventilador i sense roba ni aire condicionat, penso en una de les preguntes més interessants de l’estiu:
Puc arribar a emborratxar-me menjant gelat de rom amb panses?
…
I encara més: sóc capaç d’arribar, en un test científic consistent a engollir grans quantitats de gelat, a un resultat satisfactori que respongui a tan imperiosa inquietud?
