gomets

i m’esvero mirant com aquests homes (que encara no acaben d’abandonar els trenta) miren com aquestes dones amb malles (que ara en diuen leggings) avancen per davant seu com si fossin conscients que per alguns passegen a càmera lenta. i m’escandalitzo no de com la condició humana pot haver ressuscitat les malles, sinó d’aquestes persones que miren persones passar. com si els hi anés la vida i hi haguessin de perdre els pantalons. com si aquell tros de carn embotit els hagués de salvar la resta de la vida de la seva (sense corbes provocades) amargada existència.

i quan camí de tenir mitges ciutats noves, buides i desolades, va algú i diu que el que cal per arreglar-ho és fer més trossos de ciutat nous, buits i desolats per dinamitzar la venda indinamitzable;
i el que es proposa per arreglar aquesta merda de país és facilitar la compra d’una segona residència, que és justament allò que ens ha portat al puto pou on ens trobem ara;
i com que el que veritablement ens ha de fer tirar endavant és el primer que rep l’hòstia de la tisorada, fent que tot l’interès d’aprendre l’arquitectura que no és del maó matemàtic desaparegui de l’ensenyança;
i ara que hi ha l’oportunitat d’un possible canvi de cicle de culpables, les eleccions municipals, ningú parla de desfer i només promet fer, callant, obviant i dissimulant;
és quan veig al meu voltant totes aquestes is que sóc incapaç d’entendre, i és quan penso que fa temps que m’hauria d’haver exiliat físicament, més enllà de l’exili mental en el que estic ara.

sempre he tingut una incapacitat innata per no entendre massa bé l’ordre. no és que sigui antisistema, choni, desordenat o que vesteixi verd i blau (que fa de babau): només tinc petits tics d’inconnexió entre el cervell i l’ambient que l’envolta fins el punt d’estar en desacord amb l’ordre que el regeix. com per exemple, l’abecedari. aquella llista ordenada de lletres que comença amb la vocal capital i acaba amb les consonants més terriblement inutilitzades. i és per això, per simple probabilitat d’utilització (més enllà de pensar imparcialment que la i hauria d’anar davant de la e perquè al meu nom i cognoms la segona de les vocals mai hi apareix per enlloc) que sempre he pensat que la ela (i ella) ha d’estar rere la ema (i ena) i molt més aprop de la pe. perquè la ema ve a ser una ca girada, perquè la ela és una erra dreta. i perquè ho dic jo, que tinc el meu propi ordre. i el meu ordre té el seu propi orgull.

és en aquests moments d’estrès pretraumàtic que, quan l’aire es comprimeix i torna a sonar una cançó de mishima, respiro fons i em dic que no n’hi ha per tant. que només estic atrapat entre muntanyes inabastables de feina que es fan difícils d’escalar perquè prefereixo no pujar-les. incongruències d’aquelles que només s’entenen amb un terrible terme anomenat motivació. per excés i per falta, perquè si bé és claríssim que sense motivació les coses no avancen, quan em passo de motius em nego inconscientment a fer que res arribi al seu final. i que duri de manera falsa i egoista per part meva. fins no acabar, com tota la resta de coses que no acabo i que em fan pensar, previ posttraumàtic, en anar a buscar una fantàstica cervesa de dilluns al matí. prometo arribar fins al final i no deixar-ne ni gota.

tants segles, tants forats de cuc, una tardis i centenars de pel·lícules de ciència-ficció intentant desgranar el misteri dels viatges temporals i va i sóc jo qui el soluciono. de manera modesta i amb resultats escassos, és cert, però ningú més pot demostrar un viatge temporal efectiu com el que produeixo jo quan pujo al metro i entre parada i parada camino per tot l’interior del vagó. sortint just allà, davant la porta correcta de fugida a l’exterior i guanyant almenys 30 segons més de vida.

i tot esperant que les excepcions es converteixin en rutina, passejo per uns infinits d’acords i desacords il·luminats i destrossats per la cervesa. així, amarg i malèvol però incorruptible i enganxós. perquè convertir-me en un jutge dels dies, les hores, els minuts i els segons comporta girar el cap a banda i banda constantment, mirant si els fets trepitgen la línia o queden dins el requadre de pols. i llavors algú crida out i sembla que el món s’acabi d’una manera que et fa perdre la noció del temps. és com quan deien que plouria. i el cel es torna gris, desapareixen els rajos de sol, apareixen les senyores amb paraigua i cauen les primeres gotes. sí, per una puta vegada ho han encertat. plou. a bots i barrals.

penses en aquell moment en el qual te’n reies dels veïns quan posaven les piles gastades al sol, sobre un eixuga-mans, creient cegament en la seva recàrrega. perquè sí, perquè la sola imatge de la seva cutreïcitat fa veure unes perspectives temporals enormes en les quals s’hi ajunten tot de ninots de he-man, batman i playmobils. que tenen el seu encant infantil però no deixen de ser ninots horribles.
i llavors, entre memòries vagues de ninots descolorits, apareix la imatge mental del veí posant les piles a una joguina i veure que funcionava. que el sol recarregava. i es quedava amb mi. però les piles recarregades sobre un eixuga-mans sota el sol només duraven deu segons. i les joguines s’apagaven lentament, en una agonia tremenda. sota el sol. donant-me la raó potser per primera vegada.