gomets

Caminem per allà on d’altres havien caminat seguint passes que ja han estat seguides. Passem sempre per un seguit de línies que mai han estat línies però que sempre han estat marcades.
Avancem, i si a cada passa contéssim tots els buits que trepitgem per arribar a la següent marca, ens n’adonaríem de tots els forats temporals, històrics i evolutius que marquen com tot es nodreix d’un buit que es construeix per ser omplert de passes marcades.
I trepitgem allò que un dia serà destruït, i de nou fem una passa segura, sobre un nou buit que no tardarem a sentir ple.

via laietana 1911, des d’antiquari

I tot just després d’haver entrat,

Recolzant-me en un mur marró gruixut pedrós, penso en aquell núvol baix blanc cotó-fluix que es mou més ràpid que tots els seus acompanyants lents mandrosos perceptiblement immòbils.

Sento com si la força que fa la meva bamba bruta grossa descordada sobre el mur marró gruixut pedrós servís de força de propulsió en la mateixa direcció però en sentit contrari al núvol baix blanc cotó-fluix.

I és llavors quan s’acosta el dolç moment de decidir si, gràcies a la meva bamba bruta grossa descordada, és el mur marró gruixut pedrós que va cap enrere, o el núvol baix blanc cotó-fluix que va cap endavant.

ell, cua llarga, mirada perduda

En un poble de la Taca (Alça Petaca) hi nasqué un vailet.
I la llegenda diu que només parir-lo la mare, ell es va tirar un pet.
Tan lluny arribà aquest rumor, que el vailet Federic, ja no tan xic, va decidir fer-se un favor:

D’ara en endavant, famós seré,
i amb la meva pudor a tots us enlluernaré.

I dit i fet, la cosa no va quedar en un sol pet: de la brutícia, en Federic en va fer una vida gens fictícia.
Amunt i avall va crear un gran terrabastall: als programes del cor va anar a fer pudor, i a les entrevistes més vistes sempre deia:

De la pudor n’he fet un modus vivendi,
i que es foti qui no m’entengui!

Però, contra tot pronòstic, en Federic es va enamorar de la noia més neta i polida que va trobar.
Quin inconvenient pel merchandaising: a veure qui és el llest que ara troba persones que les samarretes brutes paguin!

I és per això que l’home-pudor va fer un pacte amb el seu amor:

Jo continuo amb aquesta fortor
i tu em penges al coll aquest ambientador.

En Marc, veí de Mart i propietari d’un kart, es deleix per observar totes les formes amorfes que existeixen quan tot es mou a gran velocitat.
N’Anna, veïna d’Andròmeda i tastadora de sopa de síndria per a la revista gastronòmica local, assaboreix tot allò que roman quiet quan tota la resta es troba en moviment.
I va ser llavors quan en Marc, anestesiat amb les línies horitzontals resultants de tot el que imaginava, i n’Anna, capficada en la quietud d’un seient que es movia a molts quilòmetres per hora, van deixar de mirar per sentir a la vegada com la goma de la finestra els començava a parlar en morse, mentre xocava entre el vidre i el vent.
.–. .-. — .–. . .-. .- .–. .- .-. .- -.. .- .-.-.- .-.-.- .-.-.-

Avui la ciutat sona indie. Ella canta Expo’86 quan jo la camino sota una bastida.
L’home de la cama enguixada just davant meu avança amb unes muletes que el fan lent. I am waiting for something to go wrong. Me n’adono de la mida ridícula de tot el que m’envolta i desespero pas a pas.
Tot és grotesc. But if I move my place in line I’ll lose. El semàfor serà verd només fins que hi arribi, quan amb gran elegància es convertirà al vermell. Per mi. And it’s strange. No hi ha res més excitant que tots els terribles pensaments que passen pel cap mentre s’espera el pas.
Sota la bastida, ja n’espero i n’imagino el final. And I am waiting for that sense of relief. Avanço amb impaciència mal dissimulada, i accelero les passes quan tot es torna clar i la bastida retrocedeix rere meu.
La llum i una noia amb la cama enguixada es creuen amb mi. We slide from top to bottom and we turn and climb again. Uns instants i unes passes rere meu, els dos coixos i les seves respectives caravanes es miraran i es somriuran.
Potser parlaran. Potser intimaran.
Somric.
Verd.
Sometimes I think this cycle never ends.