dinou

tot just fa un any tenia un mal d’esquena horrible. m’havia fet un fart de deixar feines, acomiadar-me, desmuntar mobles, habitacions, empaquetar-ho tot i fer-ne una tria minsa i injusta per omplir maletes i carregar-les.  amb els nervis a flor de pell i tot de dubtes amagats per tots els racons del que estava a punt de deixar enrere, aquella lumbàlgia terrible no devia ser més que el símptoma de que el meu cos tampoc acabava d’entendre res.
un any després continuo sense entendre moltes coses, però estic content de saber que allò que vaig fer no va ser un gir de cent vuitanta graus. que girar tant és impossible. sóc una mica més lluny, amb moltes més barbacoes pudoroses quan surt una mica el sol, amb molts menys dvds a la prestatgeria i amb molts menys seitons i suquets de peix. però tot es manté en el punt inestable en el que estàvem. i és que, vist amb una interessada perspectiva, el mal d’esquena va valdre una mica la pena encara que fos per -tot i la contradicció- no haver-me de quedar quiet. cosa impossible.

 

dinou

divuit

el manetes de mon pare em va ensenyar, ja de ben petit, que per cargolar alguna peça amb uns quants forats no havia de collar tots els cargols al màxim a la primera. que els havia de deixar tots desajustats per veure que tot funcionava i quan tot estigués en ordre, la posició definida i els mil·límetres en la correspondència correcta amb tot el que envolten els forats, llavors i només llavors era el moment de donar el cop final amb el tornavís i deixar-ho tot perfecte.
sense voler, diria que aquesta llei s’ha apoderat de tots els aspectes de la meva vida i no només del muntatge de mobles que no duraran més de dos anys. és d’aquesta manera com els cargols continuen descargolats tot esperant que els planetes s’alineïn i, esperant i esperant, mai res acaba de quedar del tot ajustat però tot continua tenint la gràcia de mantenir l’esperança de clavar –un dia o altre– el micròmetre correcte.

divuit

disset

em passo els dies intentant fer coincidir les puntetes dels nòrdics amb les puntetes de les fundes.
és un d’aquells exercicis innecessaris que involuntàriament em fan dormir millor a les nits. un d’aquells detalls satisfactoris que sembla que comportin un ordre i un encert en tot el que m’envolta.
fins que me n’adono que odio amb tota la meva ànima posar coses dins de coses i continuar tan tranquil com si tot fos una unitat.

jura?

setze

no és que pateixi per la meva memòria a nivells –gaire– malaltissos però la meva obsessió per no perdre’m –i no perdre– res, em té constantment alerta per tot el que vaig deixant. és per això que des de fa dos anys que les meves claus estan lligades a la bossa que sempre porto penjant –pànic total a quedar-me fora del pis– o que comprovo un nombre indeterminat de vegades –no sembla ser un toc en tota regla– no estar-me deixant qualsevol tonteria a qualsevol lloc sense massa importància.
és per això que, ara que visc tan lluny de mi mateix, el camí d’anada i tornada és sempre ple de transbordaments on crec que a cada passa em deixo alguna cosa. i acabo parant boig per tot el que crec que perdo, m’estigui equivocant o no.

setze

quinze

recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a mon pare dir indeleble. jo no ho havia sentit mai i a la meva cara d’astorament i sorpresa ell en va llegir una mofa. cosa que és clau en això meu de voler-ho tot ben escrit però borrable. coses que duren per sempre i ell descrivint-ho amb una paraula precisa, concisa, completament desconeguda i desconcertantment –la meva neura comprovadora va certificar posteriorment– certa.
ell es referia a un retolador d’aquells que fan tan bona olor. jo amb això d’indeleble i la desconeixença de la seva existència em refereixo –ara, molts anys després i gràcies a haver-ho pogut experimentar en carn pròpia– a un enamorament infernal al llapis, una espècie d’odi al tipp-ex però una atracció irresistible cap a la tinta blava que pugui escórrer-se amb facilitat pels filaments del paper on jo vagi guixant.
i per això mateix indeleble continuarà existint així. en cursiva de sorpresa i mofa inexplicable.

quinze

catorze –deu–

acostumo a posar-me fites per no complir.
acabar la carrera en un temps mitjanament respectable –i mai he estat capaç de ser puntual amb les coses qüestionablement importants–, reduir el vi i la cervesa –tot i haver-les convertit en uns plaers irrenunciables–, cercar una manera de guanyar-me la vida que em satisfaci més enllà del sou al final de mes –i mira que els temps no acompanyen–, frenar l’obsessió per complicar-me la vida –encara que sense aquests camins tortuosos no hi ha res que acabi mantenint el seu valor final– o prendre’m les fites amb una mica menys de seriositat –quan sembla ser que em contradic fins i tot en les idees–.
mantenint el meu ritme desigual, la principal idea de tot plegat era tancar quan el cicle decennal arribés a la seva fi. des d’una llunyana matinada del divuit d’agost del dos-mil tres que la vida s’ha desenvolupat a petits passos canviant completament, i tancar etapa en un divuit d’agost de l’any dos-mil tretze semblava una idea romàntica, tranquil·la i justa.
i deu anys i dos dies després, aquí continua la història –deu ser que, per molt que m’hi resisteixi, aquest color i aquestes enganxines continuen i continuaran formant part de mi–.

catorze -deu anys-

tretze

els meu trenta anys –canosament portats– i la meva situació idiomàtica actual –english und ein bisschen deutsch– m’obliguen a superar barreres mentals quan vull parlar de mi i les meves coses. la mania anglosaxona de voler definir sempre el subjecte em porta a situacions en les quals he de dubtar si sóc I’m not a salad boy, I’m not a coffee man o I’m not a heineken-shitty-beer guy.
i sempre que em passa això, penso un instant en aquell home mig begut de Londres que una nit a un pub em va dir que m’assemblava a en Neil Young. i ja torno a ser feliç, tot i no haver solucionat en absolut la qüestió ni haver recordat que en realitat el problema torna a ser –de nou– només dins del meu caparró i que el que s’ha de dir és que som insípides i neutres persones.

tretze